Autobiografia
Avui dia amb les llengües que em sento còmode parlant-les són el castellà i la meva llengua materna, el bengalí, és el setè idioma més parlat del mon i té 11 vocals i 39 consonants. En un futur m'agradaria aprendre francès perquè penso que és un idioma bastant bonic.
I finalment l’italià el vaig començar a apreciar molt gràcies al fet de que la meva banda preferida té moltes cançons en italià i em va cridar l’atenció, llavors fa menys d’un any que vaig començar a aprendre italià amb ajuda d’una aplicació que es diu Duolingo, i encara que no s'aprèn de la mateixa manera que fent classes amb algun professional, t’ajuda a entendre l’idioma i a saber defensar-te una mica en la llengua.
Als viatges jo parlo l'idioma que es parli en el país, però si no sé parlar l'idioma que es parla en el país, acostumo a parlar el castellà o l'anglès, ja que són les llengües que les persones entenen amb més facilitat. A les botigues acostumo a parlar l'idioma en el qual em parli la persona de la botiga, però, a vegades pel costum de parlar el català a l'escola, quan em poso nerviosa encara que penso en castellà em poso a parlar català.
La meva relació amb els idiomes no és gaire fascinant, ja que crec que la meva experiència és força comuna. En total, sé parlar 5 idiomes: el català, el castellà, l'anglès, el bengalí i una mica de francès.
Quan escolto, llegeixo o parlo en català, penso en aquesta llengua sense traduir, no com em passa amb l'anglès. Suposo que després de 5 anys ja m’he familiaritzat amb la llengua.
Sóc de les típiques persones que corregeix les faltes d’ortografia dels altres sigui l’idioma que sigui. Òbviament ho faig amb bona intenció i no amb mala intenció, és que m'agafa una mena de TOC. Del 100%, diria que parlo un 35% castellà, 30% tagal, 20% anglès, 10% català i un 5% de francès.
Els meus pares em van inculcar a saber i entendre bé l'àrab, ja que vénen del Marroc, per tant la seva llengua natal és l'àrab. Van venir a Espanya fa uns 20 anys, un país totalment nou per a ells, nous costums, noves cultures, i sobretot nova llengua.
Desitjo tornar a aprendre l’ilocano i el tagal, ja que aquest any tornaré a les Filipines, i no sé com m’ho faré per comunicar-me amb els meus familiars. La gent pensa que el tagal i l’ilocano són el mateix. Malgrat que tenen similituds, són completament diferents.
Els meus pares sempre van donar molta importància a aquests dos idiomes; l'anglès que em serviria en un futur pel món laboral i el bangla per conservar les meves arrels.
Quan parlo bengalí em sento molt còmode, però també em poso molt trist, perquè quasi tots els joves de família bengalí estan deixant de parlar bengalí i substituint-ho amb anglès o altres llengües d'on viuen. També hi ha nois i noies que no es senten orgullosos de parlar bengalí, i si això segueix així la nostra llengua desapareixerà com el llatí.