Jo vaig néixer a Espanya, Barcelona. El meu pare és del Pakistan i parla l’urdú, la meva mare és de les Filipines i parla ilocano i el tagàlog. A casa meva parlem castellà, perquè no sé parlar l’urdú, l’ilocano ni el tagàlog.
De petit anava a una mesquita per aprendre l’urdú, encara que ara ja se m’hagin oblidat algunes coses, per no dir totes. A vegades parlo amb els meus avis del Pakistan al mòbil i el meu pare m’ajuda a conversar amb ells, ja que no sé gaire urdú. El meu pare sempre em diu que si aprenc l’urdú em farà un regal molt gran, però no ho he pogut fer, em sembla molt difícil aprendre’l. Quan vaig anar al Pakistan no volia parlar amb ningú per vergonya, perquè no sé parlar l’urdú, però el meu pare sempre m’ajudava.
En canvi, a la meva mare li és una mica igual que no aprengui ilocano i tagàlog. Quan anava a les Filipines no podia conversar amb ningú perquè no els entenia, com a molt podia parlar-hi una mica d’anglès, encara que em resultava difícil. Quan ja portava diversos dies a les Filipines parlava una mica d’ilocano i tagàlog, encara que a vegades la meva cosina em traduïa les paraules que no entenia perquè ella parlava a la perfecció ilocano i tagàlog. Sempre que torno a Espanya se m’oblida el que he après a les Filipines, no sé com ho faig.
La primera paraula que vaig dir quan era petit va ser “abu”, aquesta paraula en urdú vol dir ‘pare’. Em va dir el meu pare que es va emocionar quan vaig dir “abu” perquè era una paraula molt respectuosa a l’urdú.
Ara mateix no sé parlar ni urdú ni ilocano ni tagàlog, a veure algunes coses sé, però no passa res. Sé parlar el castellà, català i una mica d’anglès, i si viatjo al Pakistan o a les Filipines els meus pares m’ajudaran.