Sens dubte la llengua més especial per mi és l'àrab, perquè em transmet molta alegria i comoditat, pel fet que em recorda als moments màgics i inoblidables que he viscut al Marroc. Com quan tota la família celebràvem l'Eid, la festa del xai.
A Filipines la meva cosina està fent la carrera per ser professora, i una de les assignatures que tenen és el castellà. Em va ensenyar una de les fitxes que fan i em van semblar una mica estranyes, perquè les paraules estan mal escrites i no s'entenen les frases que hi posa.
La primera llengua que vaig aprendre va ser el xinès, que al principi me’l van ensenyar els meus pares, els meus avis i més endavant a una escola. A més a més del xinès mandarí, que és el que parlo amb la meva família, la gran majoria de la meva família també parlen una variant del xinès que es parla en el comtat d’on és la meva família.
Jo he viscut aproximadament dos o tres anys a l’Índia; allà, a l’escola, vaig perfeccionar el meu hindi, també a l’escola em van ensenyar una mica de sànscrit, una llengua de les més antigues del món que encara es parla. Els primers textos d’aquesta llengua daten aproximadament del cinc mil abans de crist, i es creu que pot ser que tingui influència en el llatí per la qual cosa pot tenir relació amb algunes llengües romàniques.
Vaig venir a Barcelona als 3 o 4 anys, i de moment porto 10 anys aquí. Vaig començar a anar a l’escola i em posava molt nerviós perquè tenía por, però vaig veure que tenia companys que eren del mateix país i que havia començat a parlar en urdú amb ells. I és que així em sentia més agust.
L’urdú és una llengua especial per a mi, va ser la primera llengua que vaig parlar, és la llengua del meu país, la dels meus pares. I és una llengua que no entenc massa, però la gaudeixo molt. Quan arriba Ramadà, m’agrada veure sèries en urdú o panjabi, em semblen molt bones i no m’avorreixen gens.
El meu pare va néixer a Israel i la meva àvia de part del meu pare és de Romania i el meu avi de Rússia. Els meus pares em van tenir aquí a Barcelona. Des de que vaig néixer els meus pares m’han parlat en castellà i hebreu. Concretament el meu pare en hebreu i la meva mare en castellà perquè els dos em volien ensenyar la seva llengua materna.
Quan vaig acabar sisè de primària, pensava passar les vacances tranquil·la, però els meus pares em van apuntar a classes d’hindi. Ara el sé parlar perfectament, però no el sé ni llegir ni escriure. La professora era una amiga de la meva mare, així que les classes no van ser tan dolentes com em pensava. Em va costar molt aprendre a escriure’l, perquè era molt diferent, sobretot pel que fa a les lletres amb les que escrivim a l’escola: són uns palets que s’han d’unir perquè formin una lletra. Però al final va valdre la pena, ja que aquell mateix any vam anar a Índia i vaig ser capaç de llegir de tot quan anàvem a visitar llocs històrics. Ara sempre que veig a l’amiga de la mare sempre li dono les gràcies.
La llengua catalana la va aprendre a partir de sentir-la a casa, dels seus amics, i fins i tot de la ràdio o la televisió. La castellana la va aprendre a l'escola, ja que era la llengua que els professors ensenyaven. L'anglès el va aprendre a causa que li demanaven per a una feina, i el francès ho va fer de manera autodidàctica perquè diu que el francès sempre li ha semblat una de les llengües més boniques tant a l'hora de parlar-la o d'escoltar música. L'italià no va ser un aprenentatge principal, sinó que més aviat el va aprendre de viatjar a ciutats com Roma o Bolonya.
A casa majoritàriament es parla àrab i castellà, tot i que de vegades també català. Des de petita, la meva família m’ha parlat i ensenyat àrab. Però quan vaig començar a anar a la guarderia vaig aprendre el català. Una mica més gran ja sabia quatre idiomes, perquè a l’escola estudiava castellà, català i anglès.