Vaig néixer a Espanya, en una ciutat anomenada Barcelona, el 28 de gener de 2007. Em dic Muhammad Hussain i els meus pares són de Pakistan, concretament de la ciutat de Jhelum.
Quan era petit, a casa només parlava en urdú, perquè era l’única llengua que parlaven els meus pares. Al parvulari, vaig aprendre a parlar català i castellà. Sempre, en arribar a casa, els ensenyava als meus pares paraules en català amb la seva traducció a l’urdú.
Això sí, a tercer de primària em vaig adonar que el castellà era la meva llengua preferida. Em semblava molt més fàcil que el català i m’agradava més. També em van ensenyar a parlar l’anglès. Val a dir que no em va agradar gaire, ja que era una llengua molt complicada per a mi i em semblava molt avorrida. No obstant això, li posava ganes i m’esforçava per aprendre-la, perquè és una llengua internacional i per viatjar a altres països cal saber-la.
Als 11 anys, em vaig apuntar a un equip de futbol del meu barri. Allà, només parlàvem castellà, ja que era la llengua on tots ens sentíem a gust.
En arribar a l’institut, només parlava en castellà, excepte amb alguns professors, amb els que parlava català.
Aquest any, a tercer d’ESO, he començat a parlar bastant l’urdú i el panjabi, perquè va arribar un amic meu pakistanès a l’institut i, com tinc confiança amb ell, doncs moltes vegades parlo urdú i panjabi amb ell.
A més, aquest any hi ha noves optatives. A mi em va tocar el francès i l’estudio des de començament de curs. M’agrada molt parlar-lo, em sembla un idioma molt interessant i m’agradaria aprendre’l per anar a França algun dia.
L’urdú és una llengua especial per a mi, va ser la primera llengua que vaig parlar, és la llengua del meu país, la dels meus pares. I és una llengua que no entenc massa, però la gaudeixo molt. Quan arriba Ramadà, m’agrada veure sèries en urdú o panjabi, em semblen molt bones i no m’avorreixen gens.