El meu nom és Faseeh Dad Butt i vaig néixer a Pakistan, a la ciutat de Gujrat, el 30 de juliol de 2007. El meu pare i la meva mare també són de Pakistan, però són de diferents ciutats. El meu pare és de Gujrat i la meva mare és de Jhelum.
A casa de Pakistan érem molta gent, i jo només parlava urdú, panjabi i anglès. Els meus pares, germanes i cosins també parlaven el mateix.
Vaig venir a Barcelona als 3 o 4 anys, i de moment porto 10 anys aquí. Vaig començar a anar a l’escola i em posava molt nerviós perquè tenía por, però vaig veure que tenia companys que eren del mateix país i que havia començat a parlar en urdú amb ells. I és que així em sentia més agust.
Amb el pas del temps, el castellà ja no era un repte per a mi, era la meva llengua principal, i la llengua amb la qual estic més còmode parlant; la parlo amb els meus amics, a part de l’urdú.
Gràcies a l’optativa, puc aprendre el francès. El parlo amb els companys d’optativa i amb el professor. Per mi és un idioma complicat i molt simple a la vegada, ja que hi ha paraules que són iguals al castellà o al català i són més fàcils de pronunciar; però també és complicat perquè quan parlo sembla que estigui a punt d’escopir.
Quan vaig a l’extraescolar de l’institut, parlo castellà amb els monitors i amics, però també parlo urdú amb alguns altres. Passa el mateix al casal i al meu equip de futbol. Allà la majoria són paisans i això m’agrada, ja que ens podem comunicar més fàcilment.
Els idiomes són una cosa que m’agradaria aprendre, i no només per les paraulotes. Però fora bromes, jo crec que quan més llengües parlis més poderós ets, ja que si estás perdut en algún país, et podrás comunicar i salvar la vida.