Soc Yasmina Er Requraquy i vaig néixer al Marroc. Al cap de nou mesos la meva mare i jo vam arribar a Barcelona, ja que el meu pare ja feia uns anys que vivia aquí.
Sens dubte la llengua més especial per mi és l’àrab, perquè em transmet molta alegria i comoditat, pel fet que em recorda als moments màgics i inoblidables que he viscut al Marroc. Com quan tota la família celebràvem l’Eid, la festa del xai. Un altre instant que m’estimo molt és quan estem al vaixell fent camí, ens relacionem amb la gent que hi ha, tot i que cadascú vingui d’un país diferent, a tots ens uneix un sol idioma: l’àrab. Em passa una cosa semblant amb l’amazic, la petita diferència que hi ha és que aquest només l’entenc. El que més m’agrada de l’amazic és que ningú me l’ha ensenyat, sinó que el vaig aprendre a mesura que l’escoltava.
A continuació va el castellà, és un idioma que ja considero còmode perquè estic gairebé tota l’estona parlant-lo. El parlo amb els meus pares, amb els meus companys, amb les noies de l’equip de futbol, etc. Per acompanyar al castellà poso al català, aquest per mi és un parlar que m’agrada, però m’indica formalitat, el motiu d’aquest sentiment és que normalment l’utilitzo per parlar amb els professors, gent gran i en llocs seriosos, com hospitals, farmàcies…
De seguida va el francès, aquesta llengua m’encanta, pot semblar sorprenent, ja que, quan em vaig assabentar que em va tocar francès a l’institut, em vaig oposar per complet. La principal raó de la meva negació va ser per por que em costés més que l’anglès. A mesura que passava el temps em vaig adonar que sí, que m’anava bé, que em fascinava i sobretot em feia sentir excel·lent amb mi mateixa.
Per acabar, l’anglès. Aquest llenguatge no m’agrada molt perquè em transmet moltes emocions negatives, com l’avorriment, la inseguretat, la tristesa i l’exclusió, això és arran que quan vaig començar a aprendre’l no m’ho va ensenyar bé. És a dir, les classes eren molt estranyes. Per exemple, la mestra ens donava el llibre, ens feia fer uns exercicis i s’anava a fer les seves coses. A mesura que passaven els anys, els meus companys aprenien i jo no. Això va començar a canviar quan vaig arribar a 2n d’ESO, gràcies a un mestre que va canviar una mica la meva perspectiva cap a l’idioma, ja que ell sí que em va ensenyar l’anglès amb condicions.