Jo he viscut aproximadament dos o tres anys a l’Índia; allà, a l’escola, vaig perfeccionar el meu hindi, també a l’escola em van ensenyar una mica de sànscrit, una llengua de les més antigues del món que encara es parla. Els primers textos d’aquesta llengua daten aproximadament del cinc mil abans de crist, i es creu que pot ser que tingui influència en el llatí per la qual cosa pot tenir relació amb algunes llengües romàniques.
Vaig venir a Barcelona als 3 o 4 anys, i de moment porto 10 anys aquí. Vaig començar a anar a l’escola i em posava molt nerviós perquè tenía por, però vaig veure que tenia companys que eren del mateix país i que havia començat a parlar en urdú amb ells. I és que així em sentia més agust.
L’urdú és una llengua especial per a mi, va ser la primera llengua que vaig parlar, és la llengua del meu país, la dels meus pares. I és una llengua que no entenc massa, però la gaudeixo molt. Quan arriba Ramadà, m’agrada veure sèries en urdú o panjabi, em semblen molt bones i no m’avorreixen gens.
Al Pakistan es parlen moltes llengües, les bàsiques més parlades són: panjabi, pasxtu, sindhi, urdú que és la llengua nacional. Jo només entenc urdú. La meva família parla panjabi i les escoles parlen urdú. Jo puc parlar-los correctament.
Jo parlo 11 llengües: bangla, sylheti, dhaka, nwakali, hindi, punjabi, urdú, nepalí, anglès i una mica de català i castellà. Puc parlar correctament bangla, sylheti, hindi i urdú. Puc comunicar-me bé en anglès, nepalí i panjabi.
A casa majoritàriament es parla àrab i castellà, tot i que de vegades també català. Des de petita, la meva família m’ha parlat i ensenyat àrab. Però quan vaig començar a anar a la guarderia vaig aprendre el català. Una mica més gran ja sabia quatre idiomes, perquè a l’escola estudiava castellà, català i anglès.
Em dic Zaiba Rafikbhai i la procedència de la meva família és de l'Índia, en concret de la regió de Gujarat, que està situada al nord-oest d'Índia i té frontera amb el Pakistan. La meva llengua materna és el gujarati. I és que vaig néixer a Gujarat i vaig estar allà fins als nou anys. Tinc habilitats en parlar-lo i escoltar-lo, però em costa una mica escriure'l correctament. Hi ha 46 milions de persones que parlen gujarati i és la 23ª llengua més parlada del món. Tot i això, quan anava a l'escola aprenia l'anglès i l'hindi.
A l’Índia hi ha 780 llengües de les quals jo només sé panjabi i hindi, hi ha més de cent religions, les que conec més són hinduisme, musulmà, sikhisme, budisme o jainisme, etc. Quan parlo en panjabi no sempre dic paraules del panjabi, dic moltes paraules d'urdú per ex. “jalwa“ que significa màgia i en panjabi es diu “jadu”, “mohabbat”, que significa amor i en panjabi és “pyaar”.
L’urdú és especial, una llengua de la infància, del meu país, de la meva cultura. M’agrada molt fer poesia en urdú perquè hi ha paraules que són rares però t’ajuden a dir el teu sentiment o emoció.
Quan vaig anar acabant primària, vaig començar a descobrir un nou gènere musical, el k-pop. És com el pop però en coreà. Em va agradar molt la seva música, i també vaig començar a mirar sèries coreanes. La veritat és que les sèries d'allà són molt addictives, i he vist més de cent en total. Però hi havia un problema, i era que no m'agrada llegir els subtítols mentre estava mirant la sèrie al mateix temps, i vaig decidir aprendre l'idioma perquè fos més fàcil.