A casa parlem en àrab i en castellà, perquè l'àrab és el nostre idioma i el parlem molt bé tots. Encara que la meva mare hagi nascut al Marroc parla molt bé el castellà, perquè ella va venir quan tenia 18 anys a Barcelona. La meva mare entèn una miqueta el català, però no el parla, i el meu pare no parla el castellà, només l'àrab; ja que ell no viu a Barcelona amb nosaltres.
A casa, des de petita, parlàvem en romanès i en castellà. La meva mare ens parlava a la meva germana gran i a mi en romanès la majoria del temps. És molt estrany, perquè gran part de la meva infància l’he passat a l’hospital, perquè tenia càncer, llavors tinc més relació amb el català i el castellà des de petita. Allà jo em comunicava amb els metges en general en castellà i en català.
L'àrab és la llengua en què sempre m'he sentit més lliure i en què està fundada la major part de la meva personalitat per haver nascut a Líban i els anys que vaig passar envoltat principalment de familiars i amics que parlaven àrab. Vaig pensar que sens dubte l’àrab i l'anglès serien les úniques llengües que se'm farien fàcils d’expressar-me, fins que als 7 anys vaig venir a Espanya i vaig aprendre català i espanyol; els dos idiomes que avui en dia faig servir més que l'àrab perquè només el parlo amb els meus pares.
A casa majoritàriament es parla àrab i castellà, tot i que de vegades també català. Des de petita, la meva família m’ha parlat i ensenyat àrab. Però quan vaig començar a anar a la guarderia vaig aprendre el català. Una mica més gran ja sabia quatre idiomes, perquè a l’escola estudiava castellà, català i anglès.
Ella explica que el més estrany que li ha passat en el món de les llengües, va ser parlar en alemany, a Tailàndia, amb una noia xinesa.
Quan vaig anar acabant primària, vaig començar a descobrir un nou gènere musical, el k-pop. És com el pop però en coreà. Em va agradar molt la seva música, i també vaig començar a mirar sèries coreanes. La veritat és que les sèries d'allà són molt addictives, i he vist més de cent en total. Però hi havia un problema, i era que no m'agrada llegir els subtítols mentre estava mirant la sèrie al mateix temps, i vaig decidir aprendre l'idioma perquè fos més fàcil.
El que crec que destaca més és la importància sentimental o íntima que em transmet cada llengua.
Em sembla molt interessant això de posar-li noms diferents a cada cosa i sona molt misteriós, ja que li pots dir a algú que l'estimes però no obtenir cap resposta pel fet que no parli les mateixes llengües que tu, i sona tan misteriós que fins i tot a vegades comença a sonar trist, perquè conec a persones que no poden comunicar-se amb els seus familiars pel fet de no saber parlar la mateixa llengua.
El meu avi va viatjar a Turquia, Aràbia Saudita i Alemanya amb el seu fill gran. El meu avi i el meu tiet parlen àrab i turc. Els meus pares van fer un esforç perquè jo no deixi de parlar urdu ni anglès.
Quan vaig començar aprendre la llengua castellana, vaig notar que hi havia paraules molt semblants a l'àrab i la primera impressió va ser que l'àrab robava les paraules del castellà. Fins als 13 anys que va ser quan el meu professor em va ensenyar que hi havia paraules del castellà agafades de l'àrab.