Hola, em dic Kaneeza i sóc del Pakistan, de Gujranwala, que està al centre del sud d’Àsia. La meva llengua materna és l’Urdu, el parlo i el domino bastant bé. A l’hora d’escriure no ho sé, però el puc llegir. En el cas de l’anglès és tot el contrari el parlo bé i també el puc escriure. El vaig estudiar al col·legi The Educators durant 2 anys. El meu pare va venir en un vaixell des de Karachi fins a Barcelona. Va començar a treballar en un restaurant durant 6 anys i després d’això es va fer la residència. Als 5 anys vaig arribar a Barcelona amb la meva germana i la meva mare.
Arribar aquí, a un lloc tan diferent del nostre país d’origen, ens va afectar però a la meva mare més perquè ella mai no va tenir l’interès d’anar a un altre país o conèixer gent d’un altre país. Però el meu avi va viatjar a Turquia, Aràbia Saudita i Alemanya amb el seu fill gran. El meu avi i el meu tiet parlen àrab i turc. Els meus pares van fer un esforç perquè jo no deixi de parlar urdu ni anglès.
Vaig començar a estudiar a l’escola de Collaso i Gil però en poc temps vaig tornar a Pakistan, però al tornar allí em sentia com més diferent a ells. La cultura, la manera de vestir, etc. Amb temps vaig anant créixer em vaig sentir identificada estrangera. A Collaso i Gil vaig estar tres anys l’any 2014 però l’arribar-hi també em vaig sentir com més diferent no se si era pels companys que estaven o perquè era un lloc nou per mi.
Em vaig costar una mica adoptar-me ahi però amb temps em vaig acostumbrar. Vaig acabar els meus estudis de primària i ara estic a Miquel Tarradell acabant els meus estudis de l’ESO.
Realment a la persona que li va costar a adoptar-se aquí era la meva mare, després de viure tants anys aquí volia tornar. L’única raó era pels costums que tenia en el seu país d’origen. La meva família ve tenir que venir a Barcelona per la situació que tenia Pakistan. Pakistan-India, en aquell moment tenien molts conflictes, encara que en 2010 estavan més relaxats els dos països.
Però al 2010 quan jo vaig anar de vacances a Pakistan hi va haver bombardejos a Lahore prop d’on vivia. Després d’aquest fet el meu pare va decidir que ja, passi el que passi, faria el possible per mantenir la família al seu costat.