Em dic Rebeca Bacanu i vaig néixer a la ciutat de Barcelona, el 30 d’agost de l’any 2007. Els meus pares són de Romania, però crec que són de diferents ciutats, perquè la meva mare és de Bucarest i el meu pare no ho sé, perquè no he passat molt de temps amb ell, ja que quan ell era amb mi jo era petita. Així que ara tinc padrastre, però que és com el meu pare, perquè tinc molta confiança amb ell. I ell, quan érem petites ens parlava a vegades en àrab.
A casa, des de petita, parlàvem en romanès i en castellà. La meva mare ens parlava a la meva germana gran i a mi en romanès la majoria del temps. És molt estrany, perquè gran part de la meva infància l’he passat a l’hospital, perquè tenia càncer, llavors tinc més relació amb el català i el castellà des de petita. Allà jo em comunicava amb els metges en general en castellà i en català.
Als 3 anys, vaig començar la guarderia, anava molt poquet pel càncer i, doncs, diria que a la guarderia he anat molt poc.
Als 5 anys em van canviar d’escola, i a l’escola no tenia amics; així que no parlava amb ningú, però amb els professors em comunicava en català!
Als 8 anys vaig començar a interessar-me per l’anglès, perquè a l’escola ja ens estaven ensenyant i per tant en sabia allò més bàsic.
Als 11 anys ja em van dir que estava curada del càncer i que només m’hauria d’anar fent revisions cada any. Va ser aleshores quan em vaig interessar per l’idioma coreà, per la música que escoltava.
A l’any 2019 vaig començar l’institut, allà vaig començar a comunicar-me més, però amb cap llengua nova, sempre en català i en castellà.
El coreà se’m dona bé i vull aprendre’n més, perquè també vull anar a Corea, perquè és molt xulo i seria bonic conèixer els grups que escolto.
A mi m’agradaria aprendre el romanès per poder comunicar-me amb els meus familiars de part de mare i, també, perquè com és la meva llengua natal, doncs, m’agradaria parlar-la.