L’àrab és la llengua en què sempre m’he sentit més lliure i en què està fundada la major part de la meva personalitat per haver nascut a Líban i els anys que vaig passar envoltat principalment de familiars i amics que parlaven àrab. Vaig pensar que sens dubte l’àrab i l’anglès serien les úniques llengües que se’m farien fàcils d’expressar-me, fins que als 7 anys vaig venir a Espanya i vaig aprendre català i espanyol; els dos idiomes que avui en dia faig servir més que l’àrab perquè només el parlo amb els meus pares.
Ara és una mica més difícil expressar-me amb el meu idioma matern (l’àrab) perquè l’espanyol i el català s’han convertit en les llengües que parlo cada dia amb tots els meus amics. Per mi, aprendre aquests dos idiomes m’ha servit de molta ajuda. M’encanta aprendre coses noves i més si són idiomes perquè és la clau per comunicar-se i per tenir un futur millor.
L’anglès també m’ha servit de molta ajuda, ja que al Líban l’aprenentatge de l’anglès és alt i necessari, quan vaig venir a Espanya, l’idioma que vaig fer servir va ser l’anglès ja que l’àrab és molt diferent de l’espanyol. L’anglès ha esdevingut imprescindible per a mi, és l’idioma en què et pots comunicar amb tothom.
En conclusió, els quatre idiomes m’han servit i em serveixen de molta ajuda: l’àrab és l’idioma que sempre he fet servir a casa, l’anglès la llengua que he fet servir per comunicar-me i l’espanyol i el català són els que utilitzo diàriament.