Quasi tots els caps de setmana anàvem a casa a la meva ciutat natal i allà parlava ibaloi i anglès. Podia entendre bé l’idioma, però parlar-lo era una mica difícil per a mi i per al meu germà perquè barrejàven els tres idiomes (tagalog, ilocano, ibaloi) i actualment encara tenim problemes amb això.
Vaig néixer a Bangladesh i allí es parla dakaiya i shelety, majorment se sol parlar dakaiya perquè és com la llengua principal i normalment se sol parlar a Daka i Shelety que és com la llengua secundària, se sol parlar a Shelet.
El 2014 la meva mare em va portar d’Hondures cap a aquí, a Espanya. Jo només sabia parlar castellà i la meva mare em va ensenyar català durant les vacances d’estiu perquè jo pogués entendre tot el que em deien a l’escola.
Fa una miqueta més d’un any, per temes familiars, em vaig mudar a Barcelona i m’ha anat bé: tinc molt bons amics, jugo a bàsquet, que és el meu esport favorit, i amb el català m’ha anat prou bé, el trobo fàcil. Hi ha algunes coses que em costen una mica, per continuo treballant i aprenent més català i d'altres idiomes, perquè tots els idiomes que parles, tan sols t'afavoreixen a tu, t'ajuden molt.
Waha par mujhe english likhna padna agya; shurwat me mujhe dar lagta tha kyuki mujhe pehele wale school me itni english nahi padatethe lekin wah par ache teachers hone ke wajha se mujhe english jaldi agayi.
Hi ha una norma a casa meva que s’ha de complir sí o sí: que a dins de casa només podem parlar Punjabi.
Estem tan acostumats a un lloc que quan sortim, tot ens fa por, per no saber comunicar-nos, i a més tenir la impotència de voler dir alguna cosa i no saber com, o de voler-te introduir en la seva conversa i sé una més, i no poder.
Quan venia gent nova de fora a l’escola feia de traductora a persones de Pakistan, Índia i Bangladesh.
Quan vaig arribar em vaig adonar que el castellà d’aquí és molt diferent del que jo parlava al meu país.
Al poble on he nascut, la major part de la gent parla kashmiri, que és la llengua materna del meu pare, i la de la meva mare és l’urdú.