La meva primera llengua, la llengua amb la qual vaig créixer, amb la qual vaig néixer i vaig aprendre, amb la qual vaig aconseguir relacionar-me amb els meus primers amics de la meva vida, amb els quals vaig poder comunicar-me amb aquells amics, amb la família, i amb la qual vaig passar la major part de la meva infantesa, és el shelety, la meva llengua materna. On jo vaig néixer, hi havia dos idiomes, vaig néixer a Bangladesh i allí es parla dakaiya i shelety, majorment se sol parlar dakaiya perquè és com la llengua principal i normalment se sol parlar a Daka i Shelety que és com la llengua secundària, se sol parlar a Shelet, on jo vaig néixer, vaig créixer parlant shelety, però també va aprendre a parlar dakaiya, perquè se semblava molt al shelety, tot i que per a mi m’és molt més fàcil comunicar-me amb el shelety que amb el dakaiya, encara que com vaig venir a Espanya de molt petit, la meva llengua materna la parlo molt poc i m’és més difícil parlar-la.
En arribar a Espanya, em vaig veure obligat a aprendre català i castellà, em va ser molt més fàcil aprendre castellà que català, el vaig aprendre més de pressa i amb la que més em sento còmode i la que més parla a casa, fora, escola, etcètera, el castellà. El català em costa més aprendre’l, però amb el pas el temps el vaig aprendre, tot i que fins ara em costa parlar-lo, però escrivint en català, sento que l’escric millor del que parlo, amb el castellà sento que puc expressar-me més que amb el català, i a més el castellà es parla a més països que el català, des del meu parer.
Aquests quatre idiomes, són els que més utilitzo en el meu dia a dia, en la meva vida quotidiana, els que millor parlo i amb fluïdesa i sobretot són els que de moment més m’han servit en la meva curta vida que porto i més em van ajudar a comunicar-me, a aconseguir amics, en poder ajudar la família i als meus pares que tenen problemes per comunicar-se amb el doctor, i ells m’ho diuen en shelety i jo li ho dic al
doctor en castellà o català.
En el meu temps lliure em poso a llegir l’Alcorà, soc musulmà, i el llegeixo, llavors, vaig aprendre a llegir àrab. Puc escriure’l, però no sóc molt bo en això, llavors sé llegir àrab amb fluïdesa, però no puc dir que sé àrab, perquè el puc llegir, però no entenc el que llegeixo i així no podré comunicar-me amb àrabs, només és llegir-lo amb fluïdesa.
En el meu temps lliure, per passar el temps veig anime, però subtitulat en castellà. Com que parlen en japonès, llavors sé algunes paraules en japonès i, fins i tot, alguna frase.
L’idioma que més em costa és l’anglès, per a mi és molt complicat, i moltes vegades ho intento i totes les vegades fallo, m’és molt complicat, però no penso deixar d’intentar-ho, m’és més fàcil escriure’l, però tot i això m’és molt difícil, em costa molt parlar-lo, i pronunciar-lo, però tot i això no tinc pensat rendir-me, perquè sé que l’anglès em serà molt útil per a la meva vida, per al meu futur.
L’última llengua que sé és l’urdú. No la sé parlar, però entenc normalment el que diuen perquè l’idioma matern i l’urdú s’assemblen bastant. Tot i que no el sé parlar, el puc entendre més o menys.