Autobiografia
La meva llengua materna és el català, és la primera que vaig aprendre i de la qual guardo més records de petita. La faig servir sobretot a casa, amb la família, desconeguts i amics de fa anys, també a l'institut, amb professors i a vegades, no tant, amb companys. L'únic idioma de què faig servir un dialecte és el català: una variant del català central, que em serveix per dirigir-me als meus familiars de Manlleu, i la plana de Vic.
Personalment, m’agradaria conèixer la llengua Sànscrit, llengua considerada de les més antigues del món a causa dels seus escrits al Rigveda, (Aprox. 1500 aC), i textos sagrats de l’Índia, i la seva estructura perfeccionada coneguda com a sànscrit vèdic. El seu origen indoeuropeu i la seva complexa gramàtica sistematitzada per Panini o més conegut com ("El pare de la lingüística moderna’’).
Cada llengua forma part d’una cultura i això fa que sigui més important de mantenir, si només existís una llengua moltes tradicions es perdrien, com contes populars o cançons.
Cada llengua és una manera diferent d’entendre el món: el tagal és la família, el castellà l’amistat, el català el lloc on visc i estudio, i l’anglès el futur i la música. Per això, parlar-les em fa sentir orgullós de qui sóc i de la persona que vull arribar a ser aprenent coses noves.
Crec que és important valorar totes les llengües, fer-les servir amb respecte i defensar especialment aquelles que es troben en situació de desavantatge. Aprendre llengües no és només adquirir una eina de comunicació, sinó que també és una manera de créixer com a persona.
Em dic Digonto, tinc 15 anys i estudio a l’Escola pia Sant Antoni. Actualment estic cursant 3r de l'ESO. La meva relació amb les llengües està molt marcada pels meus…
El nepalès té un lloc molt especial dins del meu cor, ja que m’acompanya des de la infància i em recorda sempre d’on vinc. Tot i que no l’utilitzo tant com altres llengües en el meu dia a dia, continuo considerant-la essencial per a la meva vida. Sense ella, no podria connectar amb la família llunyana i tampoc m’expressaria igual de bé amb la família de casa. Parlant del seu reconeixement, al Nepal és la llengua oficial i també es parla a altres països, com a l’Índia, Myanmar, i més. Per tant, no està minoritzada.
Jo sincerament no crec que el panjabi i el català tinguin el mateix reconeixement, però veritablement això depèn d’on estàs. Si estàs a l’Índia ningú sap què és el català, només el castellà. I a Espanya passa el mateix: la majoria de gent no sap què és el panjabi, només l’hindi (i no el diuen així, el diuen com “Indian” o alguna cosa així). En conclusió, per a mi, el panjabi no és una llengua, sinó la meva identitat. Per a mi, parlar moltes llengües no només és un talent, sinó també una oportunitat de poder comunicar-me amb la gent.
En el meu entorn no totes les llengües tenen el mateix ús. Per exemple, el castellà i el català s’utilitzen molt a l’escola i a la vida diària aquí. En canvi, urdú o el panjabi els utilitzo més a casa o amb la família. Tot i això, crec que totes les llengües són importants perquè representen cultures diferents i formes de comunicar-se.
Normalment, utilitzo el castellà per a relacionar-me amb les persones de la meva edat i el català quan parlo amb persones adultes, en ocasions més formals o, fins i tot, quan estic involucrat en activitats culturals típiques de la cultura catalana com, per exemple, a la colla gegantera del barri de Sant Antoni o esdeveniments relacionats amb aquesta. [...] Segons la meva opinió, el català és una llengua minoritària i en perill d’extinció, mentre que el castellà és àmpliament utilitzat al territori. Hi existeix una desigualtat notable entre aquests dos idiomes, el castellà és molt més utilitzat que el català per la majoria de la població i, actualment, és molt més fàcil trobar algú al carrer que no parli català a algú que no parli castellà.