Autobiografia
El català va venir després, a l'escola, però no va ser difícil ni complicat d'aprendre. [...] Per a mi, aquest idioma no tenia tanta rellevància en la meva vida quotidiana, fins que vaig començar a escriure històries. Va ser tot un descobriment que provocà un canvi radical en mi mateixa.
Tota la família del meu pare parla català, es comunica i s'expressa en català. Com és una llengua que s'està perdent, nosaltres sempre intentem parlar el català amb tothom, ja sigui amb la cambrera al restaurant o amb el veí de l'escala.
Finalment parlaré del portuguès, una llengua que no he après a cap escola ni acadèmia sinó gràcies a la meva mare. Ella va néixer al Brasil i és la llengua que utilitzo per comunicar-me amb ella. Puc afirmar que és la meva llengua materna perquè a més és la primera llengua que vaig aprendre a parlar.
La meva família parla diferents idiomes, i això m’ha ajudat a entendre millor les cultures. A casa, parlem sobretot anglès i urdú. L’urdú és més càlid, sobretot quan els meus pares parlen amb els avis o amb la família. Podria dir que l’anglès és el meu idioma principal per comunicar-me amb les meves germanes, alguns amics i els cosins, etc. De vegades, barregem paraules d’anglès i urdú sense adonar-nos-en.
La meva millor amiga Nàdia és del Marroc i sempre estic amb ella i la seva família. He après moltíssimes coses en darija i ara me n’estan ensenyant encara més perquè a l’estiu aniré dos mesos al Marroc amb ella.
Encara que sé més de 6 llengües, la meva llengua favorita és la meva llengua materna, que és el panjabi, i m'agrada parlar en la meva llengua materna més que en les altres.
Crec que mantenir la llengua materna és essencial per conservar les arrels i no perdre el contacte amb la història i les tradicions dels nostres avantpassats. A més, cada llengua ens obre una nova manera de veure el món, i l’ilocano és una peça clau de la meva identitat.
Les meves llengües maternes són el guaraní i el castellà. Jo vaig començar a parlar el guaraní quan vaig anar al Paraguai, que va ser als 4 anys.
Al Caixmir el dialecte originalment s’escrivia en l'alfabet sharada. Però ara en l'actualitat s'escriu amb l'alfabet persa, que és de Pèrsia. També és un idioma SVO, que significa que primer s'ha d'escriure el subjecte, després el verb i al final del tot l’objecte. És com el català.
Per últim, una llengua que no sé parlar, però sé dir unes paraules, és l’aimara, una llengua de Bolívia, el país de la meva mare. No sé dir gaire més que tres paraules, pel fet que la meva mare no em parla en aquesta llengua.