Autobiografia
L’urdú i l’hindi són llengües molt semblants i les entenc perquè de petita mirava sèries en hindi amb la meva mare. Abans també sabia parlar en hindi, però amb el temps l’he anat oblidant i ara de vegades miro sèries i pel·lícules en hindi per no oblidar-me’n.
Penso que el català és una llengua molt bonica, però desgraciadament s’està perdent, ara hi ha molta més gent que parla castellà en comptes de català, això fa que sobretot a l’entorn de l’escola ja no s’escolti gairebé el català, només castellà i molt poques vegades altres llengües com l'àrab o el bengalí.
Des de molt petita ma mare ha volgut que parli noruec, sempre m’ha parlat en el seu idioma i fins i tot quan tenia més o menys 6-7 anava a un lloc que t’ensenyaven noruec els dissabtes.
Finalment, en la vida de la meva àvia, mai ha faltat un llibre. No hi ha un sol dia dels que la veig en que no m'insisteixi que hauria de llegir més. Això sempre va acompanyat de la frase: "Lola, quien lee vive dos veces". Ella sempre ha pensat que la literatura és la clau de la cultura de qualsevol lloc i en el seu cas, suposo que ha tingut raó.
El català no és l'única llengua amb la qual tinc interacció, alguns dels meus companys i amics meus, parlen àrab, tagàlog, portuguès, anglès, entre moltes altres llengües. Sentir diferents idiomes és una cosa que m'atrapa. Em resulta molt agradable viure en un lloc on la convivència entre molts idiomes és un fet normal per a tots. Les llengües no són només llengües, també volen dir diferents cultures fins i tot parlant la mateixa llengua.
Els meus pares són del Marroc, igual que els meus avis, els meus avantpassats eren d'Espanya, concretament de Granada. A casa parlo àrab, perquè quan era petita els meus pares me'l van ensenyar. Van utilitzar alguns mètodes com posar-me cançons o dibuixos animats perquè el pogués aprendre de pressa.
Jo a casa utilitzo dues llengües, que són l'àrab i el castellà, perquè són les que més entenen la meva família. Amb els amics acostumo a parlar en castellà i a l’institut utilitzo més el català que el castellà. L'única llengua que no utilitzo és l’anglès, perquè ningú vol parlar amb mi en aquesta llengua.
Sincerament jo amb les llengües, soc molt respectuosa i la meva idea no canvia. Per a mi totes les llengües tenen la mateixa importància perquè cada una d’elles té un valor o una cultura diferent i menystenir o donar més importància a una que a una altra no està bé. És veritat que hi ha llengües que s’utilitzen més com l'anglès, però això no canvia que les altres siguin menys importants.
M'agradaria que al món només hi hagués una llengua, així tots ens podríem comunicar siguem on siguem, ja que si hi ha una gran varietat de llengües, no tots ens podem comunicar, ja que parlem de diferents maneres i idiomes.
Si reflexiono sobre els meus orígens, em trobo confrontada amb la complicada naturalesa de la nacionalitat. La veu de la meva mare, era una harmoniosa barreja de serbi i búlgar en els seus anys més joves, ressonava a través del paisatge tumultuós d'un territori devastat per la guerra, on les fronteres es difuminaven.