Encara que no ho vulgui admetre, el meu primer idioma no va ser l’urdú. En realitat les meves primeres paraules van ser en castellà. A casa meva tothom parla l’urdú, però, soc la petita de molts i els meus germans ja em parlaven en castellà. Només la meva mare m’ha parlat sempre en la llengua del seu país d’origen perquè no sap parlar cap altra llengua que no sigui l’urdú.
Així doncs, l’urdú i el castellà van anar sempre plegats a casa meva. Malgrat això, m’agradaria parlar molt millor, molt més fluidament la llengua dels meus pares. El castellà sempre el practico amb els meus germans, el meu pare, a l’escola i amb alguns amics, però l’urdú no tinc tantes possibilitats de practicar-lo.
El català va venir després, a l’escola, però no va ser difícil ni complicat d’aprendre. El parlo especialment a l’escola amb els professors i com que a casa i amb molts amics faig servir el castellà acostumava a castellanitzar el meu català. Per a mi, aquest idioma no tenia tanta rellevància en la meva vida quotidiana, fins que vaig començar a escriure històries. Va ser tot un descobriment que provocà un canvi radical en mi mateixa.
La meva mestra de Música de primària, la Laura, va veure que tenia potencial i talent per l’escriptura i m’animà a continuar escrivint en català. Amb tot d’amor i dedicació em corregia els textos i les històries que feia. Finalment, em va inscriure en un concurs d’escriptura que malgrat que no vaig guanyar si em va deixar una experiència i record inesborrables.
Per motius personals vaig deixar d’escriure durant dos anys, però mai no vaig deixar el contacte amb el català. Després d’un temps, la curiositat per la poesia va fer que tornés a escriure, aquesta vegada en català però també en castellà. Actualment, continuo escrivint, i cada vegada ho faig millor perquè estudio les dues llengües, només cal que posi una mica més d’afany per perfeccionar el meu urdú.