El 2003 el meu pare va viatjar a Barcelona per primera vegada. Quan va arribar a Barcelona no sabia parlar ni el català ni el castellà. Va aprendre aquestes dues llengües a classes online. El català encara li costa una mica però el castellà ja el sap parlar molt bé.
Quasi tots els caps de setmana anàvem a casa a la meva ciutat natal i allà parlava ibaloi i anglès. Podia entendre bé l’idioma, però parlar-lo era una mica difícil per a mi i per al meu germà perquè barrejàven els tres idiomes (tagalog, ilocano, ibaloi) i actualment encara tenim problemes amb això.
El 2014 la meva mare em va portar d’Hondures cap a aquí, a Espanya. Jo només sabia parlar castellà i la meva mare em va ensenyar català durant les vacances d’estiu perquè jo pogués entendre tot el que em deien a l’escola.
Waha par mujhe english likhna padna agya; shurwat me mujhe dar lagta tha kyuki mujhe pehele wale school me itni english nahi padatethe lekin wah par ache teachers hone ke wajha se mujhe english jaldi agayi.
Estem tan acostumats a un lloc que quan sortim, tot ens fa por, per no saber comunicar-nos, i a més tenir la impotència de voler dir alguna cosa i no saber com, o de voler-te introduir en la seva conversa i sé una més, i no poder.
Quan vaig arribar em vaig adonar que el castellà d’aquí és molt diferent del que jo parlava al meu país.
A la meva classe tothom parla més de tres llengües, i entre tots nosaltres parlem 10 idiomes.
Els idiomes eren els mateixos fins que un nou idioma i jo ens vam creuar, el francès. Era una espècie de català amb la R una mica mandrosa quan la pronunciàvem.