Vaig néixer a un poble de Nepal. A casa i al poble parlàvem nepalès. Quan tenia un any ens vam traslladar a la ciutat i allà també parlàvem en nepalès, però com que anava a l’escola privada ens ensenyaven l’anglès i el nepalès. A la televisió de Nepal també hi havia canals i sèries de India que parlaven en hindi. Al principi no entenia res, però a poc a poc he començat a entendre i parlar hindi. A l’escola com que la major nombre d’assignatures la feiem en anglès, l’ha vaig aprendre molt bé. I no només això, sinó que havíem de parlar obligatòriament en anglès a l’escola i si no parlàvem en anglès ens castigaven.
Als nou anys ens vam traslladar a Barcelona i aquí parlaven el català i el castellà que no les coneixia gens ni mica. Al començament em va costar una mica, però com que sabia anglès em va facilitar relacionar-me amb la gent. A l’escola vaig anar dos anys a l’aula d’acollida per aprendre català. El castellà la vaig aprendre parlant, mirant la tele i escoltant els altres. I ara puc parlar amb fluïdesa les dues llengües. A l’institut he après una mica de francès a l’optativa. Per això sé comptar, dir els colors i alguna cosa més en francès. Encara que vivim a Barcelona, a casa nostra parlem en nepalès, però a vegades ens surten algunes paraules en anglès i castellà. Se parlar molt bé el nepalès, però estic oblidant a escriure perquè no tinc practica. Amb els amics parlo en castellà i amb els professors en català. L’anglès no el practico tant perquè no tinc ningú amb qui parlar, per això vaig oblidant-lo. I per no oblidar-lo completament miro pel·lícules i cançons en anglès.
Si no seguim practicant, algun dia oblidarem els idiomes que coneixem.