Vaig néixer a Barcelona 14 anys enrere. Abans les llengües i jo no érem molt amigues, vaig trigar molt a parlar, en aquells moments només obria la boca per menjar, per cridar o per cantar.
Només tinc un avi que sigui de Barcelona, els altres són: la meva àvia i el meu avi per part de mare que són de Saragossa, i la meva àvia de part de pare era de Cuba. La meva mare és de Saragossa i el meu pare de Barcelona. Això va fer que fins als 3 o 4 anys només em comuniques en català, ja que el meu entorn era en català, amb excepció dels meus avis que em parlaven en castellà.
Per una banda l’àvia de la meva mare era Francesa. Encara que no la vaig conèixer la meva mare i la meva àvia em va ensenyar algunes paraules en Francès. La meva mare sempre em cantava (i em canta) la cançó “la Vie en Rose”. Per l’altre, des de que puc recordar m’han parlat en “caló” (gitano), i actualment se parlar-ho encara que em queda molt per aprendre.
Un dia vaig anar a Saragossa, i com sabeu allà no saben parlar català. Doncs bé, quan la meva mare em va deixar amb els meus tiets i cosins no entenien res del que els deia, i era un embolic perquè la meva tieta havia de trucar a la meva mare per preguntar-li que estava dient. Quan la meva mare em va venir a recollir em va dir que havia de parlar en castellà amb ells perquè si no no m’entenien.
Així doncs, el que passava era que no sabia diferenciar quan parlava en català i quan en castellà.
Quan tenia 2 anys es pensaven que podia tenir dislèxia perquè el meu pare la té. Així doncs ho van preguntar a la guarderia i els van dir que podien portar-me a un logopeda a veure què deia. Al final, no tenia dislèxia, el que em passava era que em confonia amb les llengües, barrejava paraules i no volia que ningú sàpigues les meves coses.
A partir dels 9 anys vaig començar a guanyar alguns premis als Jocs Florals de la escola, i vaig participar a altres concursos d’escriptura, cosa que em feia molt feliç. Havia superat el meu problema amb les llengües!!!
Avui en dia se’m fa molt fàcil llegir, escriure forma part del meu dia a dia i no tinc quasi faltes, sobretot en castellà, per això és la llengua en la que em sento més còmoda, i la que menys es l’anglès.
Aquestes són les llengües que em fan ser jo mateixa (català, castellà, caló, anglès i francès) però això no vol dir que d’aquí a uns anys no aprengui més i millori les que ja sé. Per molt difícil que sigui una cosa mai has de rendir-te, has de demostrar-te a tu mateix o mateixa que pots, perquè sí, tot és possible amb una mica de ganes i il·lusió.