Autobiografia
Però, el poble de mon pare tampoc es lliura, sempre hi ha els típics comentaris sobre el meu accent barceloní o les diferents maneres de dir a qualsevol objecte com "roig"- vermell, "poal" que significa galleda, "tomaca o tomata" que es fa servir per dir tomàquet, el "xampú" que és la cervesa, "xiquet" nen i "xiqueta" nena entre d'altres.
Jo parlo 11 llengües: bangla, sylheti, dhaka, nwakali, hindi, punjabi, urdú, nepalí, anglès i una mica de català i castellà. Puc parlar correctament bangla, sylheti, hindi i urdú. Puc comunicar-me bé en anglès, nepalí i panjabi.
A primària vaig estar en un cor, a sisè vam viatjar a Alemanya per fer un concert i vaig haver de presentar al cor en alemany, m’havia memoritzat unes 4 pàgines de les presentacions de cada acte del cor en alemany i el mateix va passar a Portugal a finals de primer d’ESO, el mètode que vaig utilitzar va ser bàsicament la repetició de les paraules per memoritzar i millorar la pronúncia. Tot i que vaig poder parlar en alemany i portuguès, actualment no puc entendre res, el castellà, al català, l’anglès i el tagal són els únics idiomes que puc llegir i entendre’ls (el tagal més o menys).
La llengua catalana la va aprendre a partir de sentir-la a casa, dels seus amics, i fins i tot de la ràdio o la televisió. La castellana la va aprendre a l'escola, ja que era la llengua que els professors ensenyaven. L'anglès el va aprendre a causa que li demanaven per a una feina, i el francès ho va fer de manera autodidàctica perquè diu que el francès sempre li ha semblat una de les llengües més boniques tant a l'hora de parlar-la o d'escoltar música. L'italià no va ser un aprenentatge principal, sinó que més aviat el va aprendre de viatjar a ciutats com Roma o Bolonya.
A casa majoritàriament es parla àrab i castellà, tot i que de vegades també català. Des de petita, la meva família m’ha parlat i ensenyat àrab. Però quan vaig començar a anar a la guarderia vaig aprendre el català. Una mica més gran ja sabia quatre idiomes, perquè a l’escola estudiava castellà, català i anglès.
Al poble hi tinc més que algun amic i quan quedo amb ells sempre surt el tema que sóc una pixapí, per l'accent tan obert i tan barceloní que tinc. Ells tenen un accent molt més tancat i fan servir paraules sense ser castellanismes (tenen l'accent del berguedà).
Des de que vaig néixer la meva mare sempre m'ha parlat en català, i el meu pare en francès. Jo no vaig aprendre a parlar fins als tres o quatre anys, dels zero als tres o quatre anys, em vaig estar comunicant en signes. La primera paraula que vaig dir va ser "guitare" la vaig dir mentre el meu pare tocava la guitarra al saló, la paraula és francesa, en català, significa guitarra.
Em dic Zaiba Rafikbhai i la procedència de la meva família és de l'Índia, en concret de la regió de Gujarat, que està situada al nord-oest d'Índia i té frontera amb el Pakistan. La meva llengua materna és el gujarati. I és que vaig néixer a Gujarat i vaig estar allà fins als nou anys. Tinc habilitats en parlar-lo i escoltar-lo, però em costa una mica escriure'l correctament. Hi ha 46 milions de persones que parlen gujarati i és la 23ª llengua més parlada del món. Tot i això, quan anava a l'escola aprenia l'anglès i l'hindi.
Avui, a Bangladesh, s’ha celebrat l’aniversari de la conquesta de la llengua materna: el bengalí (o bangla). Però, ara poca gent del Sylhet està debatent sobre l’altra seva llengua materna: el sylhet. I els que ho fan volen que la seva llengua sigui reconeguda com a internacional.
L'italià va venir de sobte, el meu pare va anar una temporada a Itàlia quan era adolescent, aleshores en va aprendre moltíssim. Quan em vaig adonar, jo volia que m'ensenyés a parlar-ho, i així va ser, per part seva, em va ensenyar tot el que va poder, i el que se'n recordava, però, per una altra banda, jo, volia aprendre més, aleshores, em vaig posar a aprendre'l pel meu compte, mirant vídeos de YouTube, mirant pel·lícules i sèries italianes.