Des de petit la meva mare sempre ha estat insistent que aprengui a parlar una mica almenys el bengalí per comunicar-me amb la família. El català, el castellà els vaig aprendre aquí a l'escola i el francès el vaig començar a parlar també a l'escola a 5è i 6è de primària i des de llavors em vaig sentir atret per la música d'aquell idioma.
L'altre germà de la meva mare va decidir que volia anar a viure a un altre país, en va visitar molts, però es va quedar a Indonèsia. Allà, va aprendre indonesi i va ser professor de batxillerat internacional. Un any el vam anar a veure, vaig intentar aprendre’n una mica, però només vaig aprendre unes paraules i els números de l'1 al 10, però ja no me'n recordo.
Si em trobo una persona que parla castellà o català com jo, prefereixo parlar-li en el seu idioma matern (si és que el sé parlar). Com bé va dir Nelson Mandela "If you talk to a man in a language he understands, that goes to his head. If you talk to him in his own language, that goes to his heart."
Quan anava a Pakistan de vacances parlava amb la família de la meva mare i em feien escriure en urdú, però jo volia saber anglès, castellà i català perquè amb la meva llengua materna no em sentia segura de qui soc.
an anar passant els anys i el meu castellà i català van anar millorant perquè a casa meva tenia a la meva germana amb qui podia parlar en aquestes llengües, perquè ella també ho estava aprenent.
Ara, a l'institut, com faig una altra optativa, no puc aprendre cap altre idioma en aquest mateix lloc, però potser a quart d'ESO faci llatí, perquè, com diu el Francesc, el meu professor de castellà, els que estudien llatí són més alts, més bonics, més llestos i moltes coses més.
Així mateix, el 2018 vaig venir a Barcelona. Vaig començar 5è, i vaig anar a l'aula d'acollida. Durant dos anys vaig aprendre a parlar en català. Per a mi el català és la llengua més bella de totes. Penso que sona molt suau quan algú el parla.
Moltes de les meves amigues se'n van anar a Anglaterra. Aleshores elles em parlaven en anglès i jo no entenia res. A partir d'aleshores m'interessa molt l'anglès.
Sens dubte la llengua més especial per mi és l'àrab, perquè em transmet molta alegria i comoditat, pel fet que em recorda als moments màgics i inoblidables que he viscut al Marroc. Com quan tota la família celebràvem l'Eid, la festa del xai.
També sabia entendre el tagàlog i l'ilocano (tot i que em costava parlar-lo) majoritàriament pels meus pares, la meva germana gran, els tiets i les tietes. Això sí, mai no he pogut parlar fluidament les dues llengües perquè mai no he fet cap classe o simplement perquè en el seu moment no m'interessaven.