Aprendre el castellà i el català tan jove no em va costar gaire i els parlo com una persona nativa de Barcelona. Tot i parlar molt bé el català i el castellà, la llengua amb la qual em sento més còmoda per parlar i llegir és el francès, però per escriure em sento més còmode en català o en castellà, ja que en marxar tan jove de Bèlgica, no vaig aprendre a escriure correctament el francès.
Les meves cosines, a Galícia, poden parlar gallec, i el seu espanyol és diferent en pronunciació, no en vocabulari. El meu oncle, el de Castella i Lleó, sap parlar una miqueta de lleonès antic, i una curiositat és que a les mandarines ell les anomena "mondarinas".
La raó per la qual parlo català és molt simple: per l'escola. Però això no significa que sempre l'hagi parlat amb normalitat. A la meva escola la majoria de classes es fan en català, però amb els meus amics i a classe jo parlava en castellà, cosa que em va complicar moltíssim que parlés fluidament en català quan vaig entrar a l'ESO, perquè quan vaig arribar no podia dir més de dues paraules seguides en català sense fer un gran esforç.
aig néixer als Estats Units, a Houston, Texas, i vaig viure a Austin des dels dos fins als onze anys. De petit, en cap moment vaig pensar que en el futur aprendria més idiomes, però quan vaig començar cinquè de primària, la meva mare em va dir que aniríem a viure a Barcelona.
A casa, parlo castellà, mentre que a casa dels meus avis, que són gallecs, es parla gallec tot el dia. Tota la meva família, excepte els meus tiets i el meu germà, són gallecs. Cada estiu, passo dos mesos a Galícia, on parlo el castellà i el gallec, encara que no practico gaire el gallec durant la resta de l'any.
L'urdú és la llengua que més utilitzo perquè em comunico amb la família, els altres idiomes els he après en l'escola. Em trobo bé i còmode parlant les llengües de català o castellà quan vulgui i la de l'urdú i panjabi és molt més còmode amb la família amics o cosins del mateix origen.
Per part de mare, són del Bierzo i parlen també gallec i berciano, els quals puc entendre, ja que són molt similars, però no els parlo molt. N’he après una mica perquè tinc amics que el parlen, ja que passo gran part de l'estiu en un poble del Bierzo.
Des de petit la meva mare sempre ha estat insistent que aprengui a parlar una mica almenys el bengalí per comunicar-me amb la família. El català, el castellà els vaig aprendre aquí a l'escola i el francès el vaig començar a parlar també a l'escola a 5è i 6è de primària i des de llavors em vaig sentir atret per la música d'aquell idioma.
L'altre germà de la meva mare va decidir que volia anar a viure a un altre país, en va visitar molts, però es va quedar a Indonèsia. Allà, va aprendre indonesi i va ser professor de batxillerat internacional. Un any el vam anar a veure, vaig intentar aprendre’n una mica, però només vaig aprendre unes paraules i els números de l'1 al 10, però ja no me'n recordo.
Si em trobo una persona que parla castellà o català com jo, prefereixo parlar-li en el seu idioma matern (si és que el sé parlar). Com bé va dir Nelson Mandela "If you talk to a man in a language he understands, that goes to his head. If you talk to him in his own language, that goes to his heart."