Desitjo tornar a aprendre l’ilocano i el tagal, ja que aquest any tornaré a les Filipines, i no sé com m’ho faré per comunicar-me amb els meus familiars. La gent pensa que el tagal i l’ilocano són el mateix. Malgrat que tenen similituds, són completament diferents.
Els meus pares sempre van donar molta importància a aquests dos idiomes; l'anglès que em serviria en un futur pel món laboral i el bangla per conservar les meves arrels.
Quan parlo bengalí em sento molt còmode, però també em poso molt trist, perquè quasi tots els joves de família bengalí estan deixant de parlar bengalí i substituint-ho amb anglès o altres llengües d'on viuen. També hi ha nois i noies que no es senten orgullosos de parlar bengalí, i si això segueix així la nostra llengua desapareixerà com el llatí.
De petita pensava que el millor era que tot el món parlés la mateixa llengua. A la llarga he entès perfectament perquè en parlem de diferents, la llengua és un símbol de cultura i per molt que dues llengües s’assemblin hi ha d’haver el dret de parlar-les perquè marca qui som i d’on venim, la prohibició d’una llengua és la prohibició d’una cultura i la prohibició de la cultura de la llibertat i de la llibertat, de viure.
El castellà i el català els vaig aprendre i estudiar a l’escola. Els meus professors em parlaven en català i els meus amics, si no em parlaven en tagalog o iloka ho feien en castellà, perquè ja estàvem acostumats a parlar-lo.
Ara és 2023, i vull comentar una cosa que abans ha sortit en el meu, la discriminació cap a la meva llengua. Per la guerra que està passant contra Rússia i Ucraïna ara mateix, a vegades hi ha qui em sent parlar rus i mostra un odi instantani cap a mi, i no crec que això sigui gaire just i em fa posar trista.
Des de les meves arrels catalanes fins a les branques japoneses i xineses, passant per l’anglès, cada idioma que he començat a aprendre ha estat com una finestra que s'obre a noves cultures i perspectives. En cada paraula, he descobert la riquesa de nous mons on teixeixo la meva història, una història que continua evolucionant amb cada nova llengua que el meu ser absorbeix i poleix.
Malgrat tot, el català sempre serà la meva llengua preferida, la llengua de la meva ciutat, de les meves arrels compartides. Barcelona, ciutat natal, en català em va acollir, i per sempre en aquesta llengua, jo vull viure i existir.
Amèrica va ser descoberta, colonitzada, es va independitzar de Portugal i va evolucionar perquè es pogués crear el portuguès brasiler que avui coneixem. I aquest va ser el portuguès que he fet servir durant mitja vida, fins que un dia, un amic del meu pare que és d’Espanya, va venir a visitar Brasil i va passar una estona a casa meva.
Per últim, a mi m’agrada que hi hagi molts idiomes al món, i em sento malament pels idiomes que van desapareixent amb el pas del temps. Cada vegada que sento un idioma nou, em venen ganes de parlar-lo i aprendre’l també. Em sembla meravellós que hi hagi molts idiomes al món.