Vaig néixer un 13 d’agost de l’any 2009 a Bangladesh. Des d’aquell moment les meves primeres hores, primers minuts i primers segons he començat a escoltar la llengua bengalí, la llengua més dolça del món, sense saber que aquell idioma era la meva llengua materna.
Fins als tres anys vaig parlar només bengalí. Entenia l’urdú i anglès, però no sabia comunicar-me, però això canviava ràpidament de llengua sense adonar-me’n. Probablement, us preguntareu per què menciono l’urdú i anglès i això era pel canal de televisions al meu país: posaven els dibuixos animats en anglès i urdú.
El bengalí se’m dona molt bé i em serveix per comunicar-me amb la meva família. L’urdú se’m dona genial cada vegada més i em serveix per parlar amb els meus amics pakistanesos i l’anglès també se’m dona bé i també em serveix per comunicar-me, ja que és una de les llengües més importants del món. Abans us he dit que jo només sabia entendre l’anglès i l’urdú, però que no les sabia parlar i això va canviar gràcies a parlar amb els meus amics i també gràcies a les xarxes socials. I per acabar, el castellà i català se’m dona molt bé gràcies a l’ajuda del professorat.
Quan parlo bengalí em sento molt còmode, però també em poso molt trist, perquè quasi tots els joves de família bengalí estan deixant de parlar bengalí i substituint-ho amb anglès o altres llengües d’on viuen. També hi ha nois i noies que no es senten orgullosos de parlar bengalí, i si això segueix així la nostra llengua desapareixerà com el llatí.
En un futur m’agradaria aprendre l’àrab, ja que és una llengua molt important per a la meva religió.
Mohammad Taohid