L’urdú és una llengua especial per a mi, va ser la primera llengua que vaig parlar, és la llengua del meu país, la dels meus pares. I és una llengua que no entenc massa, però la gaudeixo molt. Quan arriba Ramadà, m’agrada veure sèries en urdú o panjabi, em semblen molt bones i no m’avorreixen gens.
A casa parlem moltes llengües, però les més utilitzades són el bangla i el castellà. Amb els meus pares parlo bangla i una mica de castellà; en canvi amb els meus germans parlo en castellà i amb la meva germana parlo castellà, català, bangla i euskera.
Al Pakistan es parlen moltes llengües, les bàsiques més parlades són: panjabi, pasxtu, sindhi, urdú que és la llengua nacional. Jo només entenc urdú. La meva família parla panjabi i les escoles parlen urdú. Jo puc parlar-los correctament.
El meu pare va néixer a Israel i la meva àvia de part del meu pare és de Romania i el meu avi de Rússia. Els meus pares em van tenir aquí a Barcelona. Des de que vaig néixer els meus pares m’han parlat en castellà i hebreu. Concretament el meu pare en hebreu i la meva mare en castellà perquè els dos em volien ensenyar la seva llengua materna.
Començarem per la meva llengua materna que és el castellà, és la llengua que parlo amb els meus pares, la meva germana, els meus amics, la meva família, bàsicament és la llengua que parlo amb tothom perquè és amb la qual em sento millor (encara que he d'admetre que m'agradaria parlar català, però la vergonya sempre em guanya).
Quan vaig acabar sisè de primària, pensava passar les vacances tranquil·la, però els meus pares em van apuntar a classes d’hindi. Ara el sé parlar perfectament, però no el sé ni llegir ni escriure. La professora era una amiga de la meva mare, així que les classes no van ser tan dolentes com em pensava. Em va costar molt aprendre a escriure’l, perquè era molt diferent, sobretot pel que fa a les lletres amb les que escrivim a l’escola: són uns palets que s’han d’unir perquè formin una lletra. Però al final va valdre la pena, ja que aquell mateix any vam anar a Índia i vaig ser capaç de llegir de tot quan anàvem a visitar llocs històrics. Ara sempre que veig a l’amiga de la mare sempre li dono les gràcies.
Però, el poble de mon pare tampoc es lliura, sempre hi ha els típics comentaris sobre el meu accent barceloní o les diferents maneres de dir a qualsevol objecte com "roig"- vermell, "poal" que significa galleda, "tomaca o tomata" que es fa servir per dir tomàquet, el "xampú" que és la cervesa, "xiquet" nen i "xiqueta" nena entre d'altres.
A primària vaig estar en un cor, a sisè vam viatjar a Alemanya per fer un concert i vaig haver de presentar al cor en alemany, m’havia memoritzat unes 4 pàgines de les presentacions de cada acte del cor en alemany i el mateix va passar a Portugal a finals de primer d’ESO, el mètode que vaig utilitzar va ser bàsicament la repetició de les paraules per memoritzar i millorar la pronúncia. Tot i que vaig poder parlar en alemany i portuguès, actualment no puc entendre res, el castellà, al català, l’anglès i el tagal són els únics idiomes que puc llegir i entendre’ls (el tagal més o menys).
La llengua catalana la va aprendre a partir de sentir-la a casa, dels seus amics, i fins i tot de la ràdio o la televisió. La castellana la va aprendre a l'escola, ja que era la llengua que els professors ensenyaven. L'anglès el va aprendre a causa que li demanaven per a una feina, i el francès ho va fer de manera autodidàctica perquè diu que el francès sempre li ha semblat una de les llengües més boniques tant a l'hora de parlar-la o d'escoltar música. L'italià no va ser un aprenentatge principal, sinó que més aviat el va aprendre de viatjar a ciutats com Roma o Bolonya.
A casa majoritàriament es parla àrab i castellà, tot i que de vegades també català. Des de petita, la meva família m’ha parlat i ensenyat àrab. Però quan vaig començar a anar a la guarderia vaig aprendre el català. Una mica més gran ja sabia quatre idiomes, perquè a l’escola estudiava castellà, català i anglès.