Em dic Mireia Romeu i sóc de Barcelona, en canvi ma mare és de Salobreña (Granada) i mon pare és de L’Ametlla de Mar (Baix Ebre). Els seus pobles són totalment contraris. Un és un poble pescador de Catalunya i l’altre és el poble típic d’Andalusia, així que podríem dir que m’he criat en dos mons contraris.
Una de les coses que més m’han costat és a no respondre en català quan estic a Salobreña, la gent de vegades em mira estrany per dir “(a)déu” i “merci” quan vaig a alguna botiga, o quan em senten parlar català amb el meu pare. És una mica incòmode, ja que sempre em sento jutjada per portar una samarreta del Barça o una polsera de Catalunya, és com si fos un monstre o una cosa semblant per ser de Catalunya.
Però, el poble de mon pare tampoc es lliura, sempre hi ha els típics comentaris sobre el meu accent barceloní o les diferents maneres de dir a qualsevol objecte com “roig”- vermell, “poal” que significa galleda, “tomaca o tomata” que es fa servir per dir tomàquet, el “xampú” que és la cervesa, “xiquet” nen i “xiqueta” nena entre d’altres.
Al cap i a la fi és difícil trobar un lloc on no discriminin per com ets i d’on ets, però això mai no t’ha d’afectar. T’has de sentir orgullós d’on has nascut i dels teus orígens.