Pel que fa a la situació de les llengües que utilitzo, penso que no totes gaudeixen del mateix ús ni del mateix reconeixement. Com el català que és la llengua oficial de Catalunya, però per exemple, a internet o quan sortim amb amics, el català no es veu tant. En canvi, el castellà i l’anglès es fan servir molt més. Per això crec que és important cuidar la nostra llengua i parlar-la més perquè no desaparegui.
En conclusió, les llengües no són només paraules. Són records, emocions i connexions amb les persones que ens envolten. Espero poder seguir parlant català tota la vida i que cada vegada el pugui utilitzar amb més gent, sense haver de canviar automàticament de llengua. També m’agradaria continuar millorant el meu anglès per poder comunicar-me amb persones d’altres països. Crec que totes les llengües mereixen respecte, però especialment aquelles que necessiten més suport per continuar vives. Per a mi, el català no és només una llengua: és una part de qui soc.
Cada llengua que puc entendre, llegir o parlar forma part de qui soc. És una de les qualitats de les quals em sento més orgullosa. Les llengües em permeten comunicar-me amb les persones que estimo, connectar amb cultures diferents i entendre millor el món. Sincerament, considero que és un privilegi poder relacionar-me amb persones d’arreu del món gràcies a les llengües.
L’Urdú el parlo amb els meus germans, el Punjabi el parlo amb els meus pares i el meu avi. Són llengües molt similars, però amb algunes diferències. Per exemple, per dir “Hola em dic Fareha” en urdú és “السلام علیکم! میرا نام فریحہ ہے۔ i en punjabi és similar.
A l’escola he de parlar català, però igualment parlo en castellà amb les meves amigues i companys. No odio el català, només que em costa una mica. Quan ens toca fer anglès, el parlo molt bé perquè en sé des que tenia sis anys. M’agradava molt el català quan feia primer d’ESO perquè tenia dues professores que eren les millors i sempre eren molt amables.
Amb els meus cosins i cosines també parlo en bengalí, però ells s'interessen en el castellà i el català, per tant quan vaig a Bangladesh sovint em demanen que els ensenyi alguna paraula nova.
En el futur m’agradaria aprendre a parlar més llengües perquè crec que aprendre diferents llengües és molt important perquè ens permet comunicar-nos amb més persones i entendre millor les altres cultures.
La meva llengua materna és el bangla perquè soc de Bangladesh. El bangla és un idioma que existia abans perquè el 1952 el govern del Pakistan va intentar imposar l'urdú com a llengua oficial, però els habitants de Bangladesh van lluitar perquè es reconegués el bengalí. Això va portar a la tragèdia de la mort de diversos manifestants al Moviment per la Llengua, que avui se celebra com el Dia Internacional de l'Idioma.
Parlo diferents llengües en diferents situacions com, per exemple, urdú amb la meva mare, com he dit abans, i anglès o castellà amb els amics. Però si són amics del Pakistan, de Bangladesh o de l’Índia faig servir l’urdú. A l’escola i amb els professors parlo català.
El català va venir després, a l'escola, però no va ser difícil ni complicat d'aprendre. [...] Per a mi, aquest idioma no tenia tanta rellevància en la meva vida quotidiana, fins que vaig començar a escriure històries. Va ser tot un descobriment que provocà un canvi radical en mi mateixa.