Hola, em dic Mohammed Fezan Ali Begum i tinc 14 anys. Vaig néixer el sis de maig del 2009 a Barcelona. Tot i que jo vaig néixer a Catalunya els meus pares són procedents del Pakistan.
Gràcies al fet que els meus pares van emigrar d’un altre país, he après a llegir i a parlar diverses llengües. Concretament sé parlar en català, castellà i urdú.
La meva llengua familiar és l’urdú, és l’idioma que parlo a casa. Amb aquesta parla, és amb la que em comunico amb la meva mare, però amb els meus germans solc parlar castellà. Aquestes dues llengües són les més habituals en el meu dia a dia, les parlo a casa amb la família, amb els meus amics, a classe, etc. Considero que aquests dos idiomes són les meves llengües maternes.
A banda del castellà i l’urdú, també sé parlar català; el vaig aprendre des de molt petit i el domino molt bé. Parlo aquest idioma des de fa tant de temps que, per a mi, és com una llengua materna.
Quan era petit, només parlava en català, o, almenys, això és el que em van dir els meus mestres d’infantil i primària. També em van dir que era una pena ja que abans el parlava molt sovint i ara pràcticament no l’utilitzo. Per aquest motiu em van renyar perquè, suposadament el parlo molt bé encara que jo no m’ho acabo de creure del tot.
Realment, no sé per què vaig deixar de parlar sovint aquesta meravellosa llengua; tinc una petita sospita de la causa però no sé si és veritablement cert. La meva sospita es basa en què quan jo era petit, molts dels meus companys que arribaven nous venien d’altres països. Aquests, com que no sabien parlar la llengua d’aquí, van haver d’aprendre-la. No és casualitat que tots aprenguessin a parlar castellà primer i la resta ens vam haver d’adaptar a parlar en castellà per comunicar-nos-hi i finalment, entre nosaltres també el parlàvem, perdent el bon costum que teníem de parlar en català. Una pena.
En aquesta vida odio moltes coses, però una de les que més detesto és quan vaig a qualsevol lloc o establiment amb persones que són catalanoparlants que, entre ells, parlen en aquesta llengua i que quan em veuen entrar canvien de català a castellà prejutjant-me. Pensen que no sé parlar català només pel meu aspecte i això em fa molta ràbia i, a part, quan els hi parlo em diuen “per no ser d’aquí parles molt bé el català, felicitats”. Quan escolto aquesta frase m’aguanto totes les ganes de matar la persona que tinc davant i que m’ha dit aquesta bestiesa. Jo, encara que tingui l’aspecte que tinc, soc català i aquestes frases són racistes i plenes de prejudicis. Està totalment fora de lloc.
Per finalitzar la meva autobiografia, diré que estic molt agraït per totes aquestes llengües que sé parlar, penso que soc una persona molt afortunada. Tinc tanta diversitat de llengües per comunicar-me que no m’ho puc creure, em sembla molt espectacular. Per últim espero poder aprendre moltes llengües més durant la meva vida i poder enriquir-me de vocabulari i expressions de cada una d’elles perquè una llengua és una cultura.
Fezan Ali