És veritat que no parlo més idiomes, però sí que utilitzo una variant del català. Des de ben petita vaig al meu poble, Alcalà de Xivert, a València. Estar allà des de petita i conviure amb gent que fa servir una variant del català fa que, sense ser-ne conscient, em comuniqui en valencià. N’estic orgullosa, perquè sense adonar-me’n canvio el meu llenguatge i utilitzo una variant del català.
En conclusió, les llengües no són només paraules. Són records, emocions i connexions amb les persones que ens envolten. Espero poder seguir parlant català tota la vida i que cada vegada el pugui utilitzar amb més gent, sense haver de canviar automàticament de llengua. També m’agradaria continuar millorant el meu anglès per poder comunicar-me amb persones d’altres països. Crec que totes les llengües mereixen respecte, però especialment aquelles que necessiten més suport per continuar vives. Per a mi, el català no és només una llengua: és una part de qui soc.
Cada llengua que puc entendre, llegir o parlar forma part de qui soc. És una de les qualitats de les quals em sento més orgullosa. Les llengües em permeten comunicar-me amb les persones que estimo, connectar amb cultures diferents i entendre millor el món. Sincerament, considero que és un privilegi poder relacionar-me amb persones d’arreu del món gràcies a les llengües.
Hi ha gent que es pensa que l’àrab és sol una llengua quan en veritat hi ha moltes varietats com darija, amazigh, berber, fusha…
El meu pare em va ensenyar el turc i ell, a més del seu idioma matern, el turc, també parla tres idiomes més: l'alemany, el castella i l'anglès. Pel que fa a la meva mare, ella em va ensenyar el finès. A més, quan la meva germana gran encara no havia nascut, ma mare va estudiar filologia àrab i per això sap parlar l'àrab. A la facultat va conèixer una companya que es diu Najat El Hachmi i que avui és una escriptora molt famosa.
Amb les meves amigues faig un joc que és de parlar tot el dia en un idioma; per exemple, avui parlem en català, demà intentarem parlar en anglès.
En total, set llengües han estat practicades al llarg de la meva vida. Algunes han tingut més protagonisme que d’altres, però totes m’han ajudat a comunicar-me amb els altres i a saber més sobre les llengües parlades arreu del món. Totes les llengües tenen la seva pròpia història al darrere i mereixen tot el respecte.
Des de petita, la llengua ha estat per a mi molt més que un mitjà de comunicació. És una finestra al món i una manera de sentir-me viva. A casa meva, les paraules viatgen en quatre direccions: el francès, de la meva mare, l’àrab, del meu pare, l’espanyol i el català del nostre entorn. Cada llengua té la seva textura, i aprendre a moure’m entre elles m’ha ensenyat a escoltar, amb atenció, a comprendre amb més atenció i més enllà del que es diu i apreciar la riquesa cultural que m’envolta.
Però en el dia a dia se senten més llengües de les que un pensa: alguns són idiomes molt parlats com l’àrab, l'anglès, el xinès o el hindi, que són llengües molt importants al món. Però no només les llengües grans són les més importants sinó que les llengües menys parlades, com el lemerig o l'ainu, que provenen de pobles o països petits, han de ser protegides perquè no s'extingeixin.
Amb la meva família, parlem anglès i tagal, però sobretot anglès, perquè la meva germana no parla en tagal, i també perquè el meu tagal no és molt bo. Ara estic estudiant català i castellà i ja començo a parlar una mica de català amb la meva germana.