Finalment, en la vida de la meva àvia, mai ha faltat un llibre. No hi ha un sol dia dels que la veig en que no m'insisteixi que hauria de llegir més. Això sempre va acompanyat de la frase: "Lola, quien lee vive dos veces". Ella sempre ha pensat que la literatura és la clau de la cultura de qualsevol lloc i en el seu cas, suposo que ha tingut raó.
El català no és l'única llengua amb la qual tinc interacció, alguns dels meus companys i amics meus, parlen àrab, tagàlog, portuguès, anglès, entre moltes altres llengües. Sentir diferents idiomes és una cosa que m'atrapa. Em resulta molt agradable viure en un lloc on la convivència entre molts idiomes és un fet normal per a tots. Les llengües no són només llengües, també volen dir diferents cultures fins i tot parlant la mateixa llengua.
Els meus pares són del Marroc, igual que els meus avis, els meus avantpassats eren d'Espanya, concretament de Granada. A casa parlo àrab, perquè quan era petita els meus pares me'l van ensenyar. Van utilitzar alguns mètodes com posar-me cançons o dibuixos animats perquè el pogués aprendre de pressa.
Jo a casa utilitzo dues llengües, que són l'àrab i el castellà, perquè són les que més entenen la meva família. Amb els amics acostumo a parlar en castellà i a l’institut utilitzo més el català que el castellà. L'única llengua que no utilitzo és l’anglès, perquè ningú vol parlar amb mi en aquesta llengua.
Sincerament jo amb les llengües, soc molt respectuosa i la meva idea no canvia. Per a mi totes les llengües tenen la mateixa importància perquè cada una d’elles té un valor o una cultura diferent i menystenir o donar més importància a una que a una altra no està bé. És veritat que hi ha llengües que s’utilitzen més com l'anglès, però això no canvia que les altres siguin menys importants.
M'agradaria que al món només hi hagués una llengua, així tots ens podríem comunicar siguem on siguem, ja que si hi ha una gran varietat de llengües, no tots ens podem comunicar, ja que parlem de diferents maneres i idiomes.
Si reflexiono sobre els meus orígens, em trobo confrontada amb la complicada naturalesa de la nacionalitat. La veu de la meva mare, era una harmoniosa barreja de serbi i búlgar en els seus anys més joves, ressonava a través del paisatge tumultuós d'un territori devastat per la guerra, on les fronteres es difuminaven.
Jo, quan era petit i feia a 4t, volia aprendre moltes llengües, però ara inclús m’he oblidat de moltes paraules del panjabi, però l’entenc més o menys bé. Espero que amb el pas del temps no m’oblidi de la meva llengua materna.
La primera paraula que vaig aprendre en portuguès és bonitinho perquè la meva madrastra sempre ho diu, significa que alguna cosa és bonica. M'agradaria parlar portuguès i entendre molt més, perquè cada any anem al Brasil, i m'agrada molt el país, el menjar, la seva cultura i el seu idioma, per això cada cop intento aprendre més.
Jo parlo castellà, català, anglès i una mica de francès; amb la meva Mare parlo castellà i amb el meu pare parlo anglès. Els meus avis que viuen en Anglaterra parlen anglès, i els meus avis que viuen a Barcelona parlen castellà, una mica d’anglès i rus.