He crescut amb una àvia molt culta. Una persona que sempre està llegint, informant-se i mai no fa res pel simple plaer de fer-ho. Això, no crec que vingui només de la seva manera de ser, sinó que crec que són totes les experiències que ha viscut que l’han fet ser així. Us explico una mica sobre la seva vida perquè m’entengueu.
La meva àvia va anar a un col·legi de monges. Jo mai l’he sentit parlar bé de cap monja ni d’aquesta etapa de la seva vida. Malgrat que aquell lloc no era el seu col·legi ideal, sabia que havia d’aprofitar la seva estada allà com fos, ja que els seus pares no eren els més afortunats econòmicament i s’havien deixat la pell al camp per poder-la enviar, junt amb els seus sis germans, al col·legi més bo de la zona. Aquest centre era un internat, la qual cosa volia dir que només podia veure la seva família un parell de vegades a l’any. Les monges d’aquella època eren molt estrictes. La meva àvia ho va passar malament, però va rebre una bona educació.
Més tard, quan ja era gran, gràcies al seu interès i a la seva educació, va començar a donar classes particulars. Un dels alumnes va resultar ser un noi català de la seva mateixa edat, del qual es va enamorar i va acabar sent el meu avi. Al cap d’un temps es van casar i se’n van anar cap a la terra del meu avi, Catalunya.
La meva àvia es va voler integrar, com fos, ja que aquest lloc acabaria sent on tindria les seves dues filles i on passaria la resta de la seva vida. La millor manera que va trobar de fer-ho va ser a través de la llengua. Sempre va tenir, i encara el té, molt d’interès pel català i tota la cultura associada. Avui dia, amb gairebé vuitanta anys, encara va a classes de català a la universitat de gent gran.
Un dels motius pels quals sempre va voler rebre una bona educació va ser poder estudiar una carrera, especialment en un moment de la història en què una dona amb carrera no era el més normal del món. Va estudiar magisteri i va treballar fent moltes coses diferents, però el que més li va agradar sempre va ser fer de professora. Sempre ens diu que aquesta feina és la que més la va omplir i la que més coses li va ensenyar i la veritat és que li encaixa molt bé, com bé m’ensenyava de petita quan m’ajudava amb els deures.
Quan la meva mare va néixer, va decidir deixar la seva vida laboral per poder criar les seves dues filles. No obstant això, mai ha deixat de banda la seva curiositat pel català i per la cultura catalana. Ella encara escolta tertúlies a la ràdio, mira les notícies en català i sempre insisteix tothom que li parli en català.
Finalment, en la vida de la meva àvia, mai ha faltat un llibre. No hi ha un sol dia dels que la veig en que no m’insisteixi que hauria de llegir més. Això sempre va acompanyat de la frase: “Lola, quien lee vive dos veces”. Ella sempre ha pensat que la literatura és la clau de la cultura de qualsevol lloc i en el seu cas, suposo que ha tingut raó.