Ara que ja sé cinc llengües, no vol dir que no cal saber-ne més o practicar les que ja sé, per això, intento aplicar-les en el meu dia dia per no oblidar-les. El punjabi i el hindi els utilitzo per comunicar-me amb la família i amics i el català, castellà i anglès els aprofito fora de casa o millor dit fora del meu àmbit personal, com a l’escola, pel carrer, etc.
Recordo que quan era petita el meu pare i jo parlàvem en català per practicar, ja que jo anava a l'escola i ell anava a una acadèmia on aprenia el català.
Aquestes són les llengües que em fan ser jo mateixa (català, castellà, caló, anglès i francès) però això no vol dir que d'aquí a uns anys no aprengui més i millori les que ja sé.
A casa parlo l’amazigh, un idioma que es parla al nord d’Àfrica i que no té una gran quantitat de parlants, ja que s’ha anat perdent amb el temps.
Jo sóc xinès, vaig néixer a Lleida però els meus pares van néixer a la Xina, ells parlen xinès i qing tian hua, un dialecte del xinès. Mentre ells treballaven en Espanya, a mi em van portar a la Xina perquè els meus pares no podien cuidar-me. El qing tian hua el vaig aprendre a la Xina abans de venir, quan estava amb els meus avis i el segueixo parlant amb la meva família.
Ella explica que el més estrany que li ha passat en el món de les llengües, va ser parlar en alemany, a Tailàndia, amb una noia xinesa.
L’urdú és especial, una llengua de la infància, del meu país, de la meva cultura. M’agrada molt fer poesia en urdú perquè hi ha paraules que són rares però t’ajuden a dir el teu sentiment o emoció.
Vaig néixer a Barcelona. La meva llengua materna es l'ilokano perquè els meus pares van néixer a Filipines. L’ilokano es la primera llengua amb la que em van parlar, després em van començar a parlar en tagalog, una altra llengua de Filipines.
A les vacances de primer d'ESO, a l'estiu vaig tornar a anar a Filipines després de 7 anys sense anar-hi, quan vaig arribar a Filipines no sabia parlar tagal ni ilocano, aleshores vaig anar com a un ''col·legi'' de Filipines per aprendre'n.