Em dic Tamanna Begum i vaig néixer a Sylhet, Bangladesh, l’any 2008. Tota la meva infància la vaig passar allí. Quan tenia uns quatre anys vaig començar a anar a l’escola, a P3. Personalment, a mi no m’agrada l’escola d’allà, ja que no et donen atenció i a més allí l’aprenentatge és molt difícil, perquè en la poca edat ja has de fer exàmens. Recordo que sempre sortia de l’escola plorant, fins i tot a vegades fugia per anar-me’n a casa! Però això no va impedir que aprengués la llengua d’allà. Gràcies a la meva família vaig aprendre parlar el sylhet, que és la meva llengua materna.
El 2013 la meva família i jo vam venir a Barcelona. Recordo que no volia venir perquè estava acostumada a estar a prop dels avis i dels meus cosins. Els primers dies estava trista i avorrida, ja que no estava acostumada a estar mai sola. Aleshores un dia els meus pares em van donar la notícia que començaria l’escola. El primer dia els meus pares em van acompanyar i jo estava plorant perquè pensava que no encaixaria, perquè pensava que la gent era molt diferent. No obstant això, quan vaig entrar, vaig estar envoltada de nens i nenes molt agradables i això em va donar confiança. Van passar els dies i jo estava molt contenta perquè la gent em tractava molt bé; tanmateix, no podia comunicar-me perquè encara no havia après a parlar el català, però sí que l’entenia.
Van passar dos anys i ja estava en 2n d’ESO, i ja sabia parlar el català, però no el sabia bé pel fet que no parlava amb ningú a fora de l’escola. Per aquesta raó vaig anar a reforç a aprendre una mica més i també per perfeccionar el català. Per l’altra banda a la nostra classe van afegir una nova llengua per aprendre: el Castellà. A mi el castellà em va semblar una llengua molt especial, ja que em sentia molt còmoda i a poc a poc vaig aprendre aquesta llengua. A mi m’agradava molt, ja que em podia comunicar fàcilment amb la gent i a casa. Van anar passant els anys i el meu castellà i català van anar millorant perquè a casa meva tenia a la meva germana amb qui podia parlar en aquestes llengües, perquè ella també ho estava aprenent.
En un altre sentit, quan tenia set anys els meus pares van contractar un professor perquè m’ensenyes a llegir l’Àrab, els primers dies em costava moltíssim, però a força d’anar practicant ja el sabia llegir. Penso que l’àrab és una llengua molt bonica a l’hora de parlar i em va agradar molt perquè gràcies a això avui en dia ja sé llegir correctament.
Quan tenia uns deu anys els meus pares van contractar una mestra perquè millorés a l’escola, aquella professora era de l’Índia i jo em vaig espantar pel fet que no sabia com em comunicaria amb ella, però em vaig endur una sorpresa pel fet que ella era bengalí i això em va semblar bé perquè sabia parlar una mica el bengalí, tot i que no se m’entén del tot bé. Amb ella vaig començar a aprendre l’anglès i el bengalí, ja que sempre m’animava a aprendre una altra llengua més, però a mi em feia molta il·lusió perquè ja sabia parlar una mica d’anglès i també podia llegir i escriure en bengalí.
Van anar passant els anys fins que vaig anar a tercer d’ESO. Aleshores, vaig decidir que volia aprendre una altra llengua, el francès. Jo pensava que seria fàcil perquè és molt semblant a l’espanyol. Però estava molt equivocada, per a mi és una llengua molt difícil d’aprendre, però a poc a poc aconseguiré parlar-lo.
Espero que en un futur aprengui moltes més llengües, ja que és una cosa que sempre està amb un mateix i és una part de la vida, obtingut a base d’esforç.