Jo crec que hem de valorar totes les llengües del món i hem de protegir-les perquè no desapareixen com el dàlmata, ja que cada llengua té una història al fons i cadascuna és bonica a la seva manera, a més també aprenent d’altres idiomes podem entendre d’una manera única el món. Jo quan ja estigui treballant o no estigui massa ocupada intentaré aprendre nous idiomes per ampliar els meus coneixements lingüístics.
En conclusió, la meva autobiografia lingüística reflecteix la relació complexa i emocional que tinc amb les llengües. Cada idioma forma part d’una etapa, d’una persona o d’un sentiment diferent dins meu. El castellà és la llengua que més utilitzo amb els amics, però el català és la que realment sento com a pròpia i estimada. El gallec em connecta amb les meves arrels familiars, i altres idiomes com el portuguès, l’anglès, el francès o el txec representen curiositat, experiències viscudes i ganes de continuar aprenent. En definitiva, les llengües no són només una manera de comunicar-nos, sinó també una part de la nostra identitat i de la nostra història personal.
És veritat que no parlo més idiomes, però sí que utilitzo una variant del català. Des de ben petita vaig al meu poble, Alcalà de Xivert, a València. Estar allà des de petita i conviure amb gent que fa servir una variant del català fa que, sense ser-ne conscient, em comuniqui en valencià. N’estic orgullosa, perquè sense adonar-me’n canvio el meu llenguatge i utilitzo una variant del català.
En conclusió, les llengües no són només paraules. Són records, emocions i connexions amb les persones que ens envolten. Espero poder seguir parlant català tota la vida i que cada vegada el pugui utilitzar amb més gent, sense haver de canviar automàticament de llengua. També m’agradaria continuar millorant el meu anglès per poder comunicar-me amb persones d’altres països. Crec que totes les llengües mereixen respecte, però especialment aquelles que necessiten més suport per continuar vives. Per a mi, el català no és només una llengua: és una part de qui soc.
Crec que no totes les llengües tenen el mateix reconeixement o ús al meu voltant. Per exemple, en alguns contextos socials i administratius predomina el castellà, i això fa que el català estigui menys present del que seria desitjable. També crec que hi ha llengües més petites o familiars que poden quedar marginades si la comunitat que les parla no les transmet. Per això, és important protegir i donar espai perquè les llengües locals i familiars no desapareguin.
Cada llengua que puc entendre, llegir o parlar forma part de qui soc. És una de les qualitats de les quals em sento més orgullosa. Les llengües em permeten comunicar-me amb les persones que estimo, connectar amb cultures diferents i entendre millor el món. Sincerament, considero que és un privilegi poder relacionar-me amb persones d’arreu del món gràcies a les llengües.
El grec, per a mi, és casa. Només l’utilitzo amb els meus éssers estimats, i s’ha convertit en el meu primer canal de comunicació. És amb el grec que puc expressar les meves emocions més sinceres, compartir les meves alegries i també les meves preocupacions, com si cada paraula fos un fil que uneix el meu cor amb el dels que estimo. Cada missatge en grec és un record viu de qui sóc i d’on vinc, i em fa sentir arrelat a les meves persones i a la meva cultura.
El meu pare és anglès i la meva mare és catalana. Sé parlar les dues llengües i també el castellà. La família del meu pare està tota a Anglaterra. El meu avi éssent irlandès. El pare del meu avi, o sigui el meu besavi, va migrar d’Irlanda fins a Leeds, Anglaterra. On els meus avis van tenir tres fills entre ells el meu pare.
L’origen del meu primer cognom no és molt especial. És del meu pare i si no m’equivoco crec que espanyol. El segon sí que té una mica més d’història. De petita no m'agradava gens perquè hi havia persones que se’n burlaven, deien que havia de ser d’Holanda, el país. La veritat és que no tinc cap relació familiar amb Holanda, de fet el cognom ve del Brasil. Es deu principalment a la colonització i ocupació holandesa que hi va haver al país fa bastant de temps.
L’Urdú el parlo amb els meus germans, el Punjabi el parlo amb els meus pares i el meu avi. Són llengües molt similars, però amb algunes diferències. Per exemple, per dir “Hola em dic Fareha” en urdú és “السلام علیکم! میرا نام فریحہ ہے۔ i en punjabi és similar.