La primera llengua que vaig aprendre va ser el xinès, que al principi me’l van ensenyar els meus pares, els meus avis i més endavant a una escola. A més a més del xinès mandarí, que és el que parlo amb la meva família, la gran majoria de la meva família també parlen una variant del xinès que es parla en el comtat d’on és la meva família.
Vag néixer a les illes Filipines, allà vaig aprendre a parlar Tagalog, l’idioma principal de la meva illa natal. També és el lloc on em van ensenyar a parlar anglès, ja que a les escoles només podies parlar anglès, exepcionant les classes de tagalog. Quan vaig arribar als quatre anys, els meus pares se’n van anar a l’estranger per treballar, i no va ser fins els set anys, que em van recollir, i vaig procedir a viure amb els meus pares, a Barcelona.
Jo he viscut aproximadament dos o tres anys a l’Índia; allà, a l’escola, vaig perfeccionar el meu hindi, també a l’escola em van ensenyar una mica de sànscrit, una llengua de les més antigues del món que encara es parla. Els primers textos d’aquesta llengua daten aproximadament del cinc mil abans de crist, i es creu que pot ser que tingui influència en el llatí per la qual cosa pot tenir relació amb algunes llengües romàniques.
A casa parlem en àrab i en castellà, perquè l'àrab és el nostre idioma i el parlem molt bé tots. Encara que la meva mare hagi nascut al Marroc parla molt bé el castellà, perquè ella va venir quan tenia 18 anys a Barcelona. La meva mare entèn una miqueta el català, però no el parla, i el meu pare no parla el castellà, només l'àrab; ja que ell no viu a Barcelona amb nosaltres.
A casa, des de petita, parlàvem en romanès i en castellà. La meva mare ens parlava a la meva germana gran i a mi en romanès la majoria del temps. És molt estrany, perquè gran part de la meva infància l’he passat a l’hospital, perquè tenia càncer, llavors tinc més relació amb el català i el castellà des de petita. Allà jo em comunicava amb els metges en general en castellà i en català.
Vaig venir a Barcelona als 3 o 4 anys, i de moment porto 10 anys aquí. Vaig començar a anar a l’escola i em posava molt nerviós perquè tenía por, però vaig veure que tenia companys que eren del mateix país i que havia començat a parlar en urdú amb ells. I és que així em sentia més agust.
L'àrab és la llengua en què sempre m'he sentit més lliure i en què està fundada la major part de la meva personalitat per haver nascut a Líban i els anys que vaig passar envoltat principalment de familiars i amics que parlaven àrab. Vaig pensar que sens dubte l’àrab i l'anglès serien les úniques llengües que se'm farien fàcils d’expressar-me, fins que als 7 anys vaig venir a Espanya i vaig aprendre català i espanyol; els dos idiomes que avui en dia faig servir més que l'àrab perquè només el parlo amb els meus pares.
A mesura que anava creixent, desenvolupava un altre idioma, que era l’anglès. No m’interessava, però era boníssima. Vaig desenvolupar molt més l’anglés pels jocs, no sabia per què, la veritat, però gràcies a això he tret molt bones notes i, de fet, em puc comunicar amb algú d’un altre país parlant anglès.
L’urdú és una llengua especial per a mi, va ser la primera llengua que vaig parlar, és la llengua del meu país, la dels meus pares. I és una llengua que no entenc massa, però la gaudeixo molt. Quan arriba Ramadà, m’agrada veure sèries en urdú o panjabi, em semblen molt bones i no m’avorreixen gens.
A casa parlem moltes llengües, però les més utilitzades són el bangla i el castellà. Amb els meus pares parlo bangla i una mica de castellà; en canvi amb els meus germans parlo en castellà i amb la meva germana parlo castellà, català, bangla i euskera.