Jo vaig néixer al Pakistan. I per això vaig créixer en una família on es parlaven llengües com: urdú i panjabi. Específicament parlava urdú amb els pares i amics, i panjabi amb els meus avis, ja que a ells li facilitava parlar més en panjabi. I també a les escoles a part d’aquestes llengües teníem algunes assignatures que les fèiem en anglès. Això va fer que jo tingui un bon domini d’aquestes llengües amb el temps que anava creixent.
Però a 11 anys va arribar un dia que vaig haver de marxar del meu país per venir a Espanya, en concret a Barcelona. I no puc mentir sobre quan nerviosa que estava pensant sobre com comunicar amb la gent. No entenia res del que parlaven. I aquell moment vaig pensar que com sobreviuria aquí, em semblava molt difícil aprendre tant com castellà i català. Fins que em van matricular en una escola. En principi pensava que tot seria molt complicat però vaig tenir molta sort de tenir uns professors que em van ajudar molt. I més endavant també els meus amics. Anant a l’aula d’acollida a poc a poc vaig adonar-me que en realitat no era impossible aprendre una llengua fins i tot ho trobava divertit.
I ara molt orgullosament puc dir que puc parlar, entendre i escriure en català. I estic en el mateix procés amb el castellà.
Ara a casa tot vivint aquí parlo urdú i panjabi, els meus pares parlen panjabi entre ells i amb nosaltres parlen urdú. Ja que els meus pares estan acostumats a la seva llengua materna. I a l’escola doncs aprenc llengües com català, castellà i anglès. I el fet que tingui amics a l’escola de diferents països també he arribat a entendre llengües com hindi.
Jo em recordo que en principi m’agradava molt escoltar a les persones com parlaven i això em donava ganes d’aprendre i parlar també. I per això penso que una de les millors maneres d’aprendre una llengua nova és escoltant-la com parlen els altres. Almenys aquesta manera m’ha ajudat molt i em segueix ajudant.