Vaig venir a Barcelona als 3 o 4 anys, i de moment porto 10 anys aquí. Vaig començar a anar a l’escola i em posava molt nerviós perquè tenía por, però vaig veure que tenia companys que eren del mateix país i que havia començat a parlar en urdú amb ells. I és que així em sentia més agust.
L’urdú és una llengua especial per a mi, va ser la primera llengua que vaig parlar, és la llengua del meu país, la dels meus pares. I és una llengua que no entenc massa, però la gaudeixo molt. Quan arriba Ramadà, m’agrada veure sèries en urdú o panjabi, em semblen molt bones i no m’avorreixen gens.
El meu pare va néixer a Israel i la meva àvia de part del meu pare és de Romania i el meu avi de Rússia. Els meus pares em van tenir aquí a Barcelona. Des de que vaig néixer els meus pares m’han parlat en castellà i hebreu. Concretament el meu pare en hebreu i la meva mare en castellà perquè els dos em volien ensenyar la seva llengua materna.
Quan vaig acabar sisè de primària, pensava passar les vacances tranquil·la, però els meus pares em van apuntar a classes d’hindi. Ara el sé parlar perfectament, però no el sé ni llegir ni escriure. La professora era una amiga de la meva mare, així que les classes no van ser tan dolentes com em pensava. Em va costar molt aprendre a escriure’l, perquè era molt diferent, sobretot pel que fa a les lletres amb les que escrivim a l’escola: són uns palets que s’han d’unir perquè formin una lletra. Però al final va valdre la pena, ja que aquell mateix any vam anar a Índia i vaig ser capaç de llegir de tot quan anàvem a visitar llocs històrics. Ara sempre que veig a l’amiga de la mare sempre li dono les gràcies.
La llengua catalana la va aprendre a partir de sentir-la a casa, dels seus amics, i fins i tot de la ràdio o la televisió. La castellana la va aprendre a l'escola, ja que era la llengua que els professors ensenyaven. L'anglès el va aprendre a causa que li demanaven per a una feina, i el francès ho va fer de manera autodidàctica perquè diu que el francès sempre li ha semblat una de les llengües més boniques tant a l'hora de parlar-la o d'escoltar música. L'italià no va ser un aprenentatge principal, sinó que més aviat el va aprendre de viatjar a ciutats com Roma o Bolonya.
A casa majoritàriament es parla àrab i castellà, tot i que de vegades també català. Des de petita, la meva família m’ha parlat i ensenyat àrab. Però quan vaig començar a anar a la guarderia vaig aprendre el català. Una mica més gran ja sabia quatre idiomes, perquè a l’escola estudiava castellà, català i anglès.
Des de que vaig néixer la meva mare sempre m'ha parlat en català, i el meu pare en francès. Jo no vaig aprendre a parlar fins als tres o quatre anys, dels zero als tres o quatre anys, em vaig estar comunicant en signes. La primera paraula que vaig dir va ser "guitare" la vaig dir mentre el meu pare tocava la guitarra al saló, la paraula és francesa, en català, significa guitarra.
Em dic Zaiba Rafikbhai i la procedència de la meva família és de l'Índia, en concret de la regió de Gujarat, que està situada al nord-oest d'Índia i té frontera amb el Pakistan. La meva llengua materna és el gujarati. I és que vaig néixer a Gujarat i vaig estar allà fins als nou anys. Tinc habilitats en parlar-lo i escoltar-lo, però em costa una mica escriure'l correctament. Hi ha 46 milions de persones que parlen gujarati i és la 23ª llengua més parlada del món. Tot i això, quan anava a l'escola aprenia l'anglès i l'hindi.
L'italià va venir de sobte, el meu pare va anar una temporada a Itàlia quan era adolescent, aleshores en va aprendre moltíssim. Quan em vaig adonar, jo volia que m'ensenyés a parlar-ho, i així va ser, per part seva, em va ensenyar tot el que va poder, i el que se'n recordava, però, per una altra banda, jo, volia aprendre més, aleshores, em vaig posar a aprendre'l pel meu compte, mirant vídeos de YouTube, mirant pel·lícules i sèries italianes.
A casa meva, la meva mare és l’única que sap parlar un dels llenguatges indígenes, és a dir, que estan en perill de desaparèixer, el quítxua. És una llengua que es parla per alguns llocs de sud Amèrica com Perú o Bolívia. Ella, com moltes persones, no la sap escriure, només la parla amb l’àvia o alguns dels meus familiars.