El meu avi, José, és gallec, i la meva àvia, Montserrat, és catalana. La unió d'aquestes dues cultures ha estat una part molt important de la meva història familiar. D'altra banda, la meva altra àvia, Carmen, és sevillana, i el meu avi, Paco, és de Màlaga.
Així doncs, he de comentar que és un idioma que no surt del meu àmbit familiar i quan jo era petit quasi no fèiem menció de la nostra localitat d'origen, però ara que he crescut em sento molt més connectat amb el gallec.
Les meves cosines, a Galícia, poden parlar gallec, i el seu espanyol és diferent en pronunciació, no en vocabulari. El meu oncle, el de Castella i Lleó, sap parlar una miqueta de lleonès antic, i una curiositat és que a les mandarines ell les anomena "mondarinas".
A casa, parlo castellà, mentre que a casa dels meus avis, que són gallecs, es parla gallec tot el dia. Tota la meva família, excepte els meus tiets i el meu germà, són gallecs. Cada estiu, passo dos mesos a Galícia, on parlo el castellà i el gallec, encara que no practico gaire el gallec durant la resta de l'any.
Per part de mare, són del Bierzo i parlen també gallec i berciano, els quals puc entendre, ja que són molt similars, però no els parlo molt. N’he après una mica perquè tinc amics que el parlen, ja que passo gran part de l'estiu en un poble del Bierzo.
Xa nin rencor, nin desprezo, xa nin temor de mudanzas tan só unha sede….,unha sede dun non sei qué que me mata. Rios da vida,¿onde estades? ¡Aire!, que o aire me falta.
El gallec ha sigut una de les llengües que sempre a estat a la meva família. És l'única llengua de les que practico, que no se parlar. Entenc tot i això és molt important perquè així podem viatjar a països de parla portuguesa com Portugal o Brasil.