Son Martina, teño catorce anos e nacín en Barcelona, o meu pai é galego e a miña nai, catalana. Cando eu era pequena falaba mais o catalan porque o galego é mais difícil de aprender e de pronunciar. Agora falo os dous idiomas por igual e enténdoos moi bien os dous, quizais falo un pouco máis o catalán, pero non moito máis.
Normalment, utilitzo el castellà per a relacionar-me amb les persones de la meva edat i el català quan parlo amb persones adultes, en ocasions més formals o, fins i tot, quan estic involucrat en activitats culturals típiques de la cultura catalana com, per exemple, a la colla gegantera del barri de Sant Antoni o esdeveniments relacionats amb aquesta. [...] Segons la meva opinió, el català és una llengua minoritària i en perill d’extinció, mentre que el castellà és àmpliament utilitzat al territori. Hi existeix una desigualtat notable entre aquests dos idiomes, el castellà és molt més utilitzat que el català per la majoria de la població i, actualment, és molt més fàcil trobar algú al carrer que no parli català a algú que no parli castellà.
En conclusió, la meva autobiografia lingüística reflecteix la relació complexa i emocional que tinc amb les llengües. Cada idioma forma part d’una etapa, d’una persona o d’un sentiment diferent dins meu. El castellà és la llengua que més utilitzo amb els amics, però el català és la que realment sento com a pròpia i estimada. El gallec em connecta amb les meves arrels familiars, i altres idiomes com el portuguès, l’anglès, el francès o el txec representen curiositat, experiències viscudes i ganes de continuar aprenent. En definitiva, les llengües no són només una manera de comunicar-nos, sinó també una part de la nostra identitat i de la nostra història personal.
El meu pare em va ensenyar el turc i ell, a més del seu idioma matern, el turc, també parla tres idiomes més: l'alemany, el castella i l'anglès. Pel que fa a la meva mare, ella em va ensenyar el finès. A més, quan la meva germana gran encara no havia nascut, ma mare va estudiar filologia àrab i per això sap parlar l'àrab. A la facultat va conèixer una companya que es diu Najat El Hachmi i que avui és una escriptora molt famosa.
El meu avi, José, és gallec, i la meva àvia, Montserrat, és catalana. La unió d'aquestes dues cultures ha estat una part molt important de la meva història familiar. D'altra banda, la meva altra àvia, Carmen, és sevillana, i el meu avi, Paco, és de Màlaga.
Així doncs, he de comentar que és un idioma que no surt del meu àmbit familiar i quan jo era petit quasi no fèiem menció de la nostra localitat d'origen, però ara que he crescut em sento molt més connectat amb el gallec.
Les meves cosines, a Galícia, poden parlar gallec, i el seu espanyol és diferent en pronunciació, no en vocabulari. El meu oncle, el de Castella i Lleó, sap parlar una miqueta de lleonès antic, i una curiositat és que a les mandarines ell les anomena "mondarinas".
A casa, parlo castellà, mentre que a casa dels meus avis, que són gallecs, es parla gallec tot el dia. Tota la meva família, excepte els meus tiets i el meu germà, són gallecs. Cada estiu, passo dos mesos a Galícia, on parlo el castellà i el gallec, encara que no practico gaire el gallec durant la resta de l'any.
Per part de mare, són del Bierzo i parlen també gallec i berciano, els quals puc entendre, ja que són molt similars, però no els parlo molt. N’he après una mica perquè tinc amics que el parlen, ja que passo gran part de l'estiu en un poble del Bierzo.
Xa nin rencor, nin desprezo, xa nin temor de mudanzas tan só unha sede….,unha sede dun non sei qué que me mata. Rios da vida,¿onde estades? ¡Aire!, que o aire me falta.