Però en el dia a dia se senten més llengües de les que un pensa: alguns són idiomes molt parlats com l’àrab, l'anglès, el xinès o el hindi, que són llengües molt importants al món. Però no només les llengües grans són les més importants sinó que les llengües menys parlades, com el lemerig o l'ainu, que provenen de pobles o països petits, han de ser protegides perquè no s'extingeixin.
Amb la meva família, parlem anglès i tagal, però sobretot anglès, perquè la meva germana no parla en tagal, i també perquè el meu tagal no és molt bo. Ara estic estudiant català i castellà i ja començo a parlar una mica de català amb la meva germana.
Amb la família del meu pare parlo panjabi, però ells no saben cap llengua més mentre que la de la meva mare parla romanès per la mateixa raó, tot i que algunes paraules sí que les entenen.
La meva família parla diferents idiomes, i això m’ha ajudat a entendre millor les cultures. A casa, parlem sobretot anglès i urdú. L’urdú és més càlid, sobretot quan els meus pares parlen amb els avis o amb la família. Podria dir que l’anglès és el meu idioma principal per comunicar-me amb les meves germanes, alguns amics i els cosins, etc. De vegades, barregem paraules d’anglès i urdú sense adonar-nos-en.
Al Caixmir el dialecte originalment s’escrivia en l'alfabet sharada. Però ara en l'actualitat s'escriu amb l'alfabet persa, que és de Pèrsia. També és un idioma SVO, que significa que primer s'ha d'escriure el subjecte, després el verb i al final del tot l’objecte. És com el català.
Les meves llengües maternes són l’urdú i el panjabi. L’urdú i el panjabi són unes llengües parlades al Pakistan. Els meus pares són d’allà i jo he après l’urdú i el panjabi amb la meva família.
A l’escola, tenia amics de totes les religions i països, entre ells, també alguns pakistanesos que parlaven urdú. El meu interès per aquesta llengua va augmentar molt i, a poc a poc, vaig començar a entendre els meus amics quan parlaven en el seu idioma.
Jo crec que per parlar una llengua has de conviure amb els parlants d’aquella llengua.
Els anys anaven passant i jo anava creixent. Vaig fer cinc anys, i els meus pares van decidir viatjar cap a Barcelona pel futur dels meus germans i meu. Llavors em vaig acomiadar de la meva família, sense saber que mai tornaria a veure'ls.
Malgrat no tenir el català com a llengua principal, en un futur voldria que la meva família el parlés, ja que és una llengua que té paraules molt boniques. I també m’agradaria aportar el meu granet de sorra per mantenir la llengua viva.