Porto tota la meva vida aquí a Barcelona, però els meus pares són d'origen Filipí. Encara que els meus pares sempre m'han parlat en la seva llengua materna, que és el tagal (idioma principal de les Filipines) jo sempre acabava responent-los en castellà.
Bahay kubo, kahit munti. Ang halaman doon, ay sari sari. Sinkamas at talong, sigarilyas at man.i Sitaw, bataw, patani.
Hindi po ako masiadong marunong mag sulat nang tagalog, nahihirapan ako pero pinagsisikapan ko at ginagalingan ko din, hindi po ako nag aral sa pinas kaya hindi ako marunong mag sulat.
Alguns es reien de com parlava, degut a això em vaig posar-me trista, perquè no podia fer res sinó estudiar i ignorar el que diu la gent.
Em sembla molt interessant això de posar-li noms diferents a cada cosa i sona molt misteriós, ja que li pots dir a algú que l'estimes però no obtenir cap resposta pel fet que no parli les mateixes llengües que tu, i sona tan misteriós que fins i tot a vegades comença a sonar trist, perquè conec a persones que no poden comunicar-se amb els seus familiars pel fet de no saber parlar la mateixa llengua.
Ja fa molts anys que estic Barcelona, a vegades ja no entenc algunes paraules del tagalog i quan em parlen en tagalog els hi contesto en castellà.
Vaig aprendre primer el castellà, em va ser fàcil perquè algunes paraules coincideixen amb el tagàlog. En dos anys vaig aprendre a parlar les dues llengües que l'escola em va ensenyar amb una ajuda especial.
En l’ilocano costa molt pronunciar les paraules, són paraules molt complicades i quan parles sembla que estiguis enfadat, i em fa gràcia.
Quan vaig aprendre a parlar bé el català i el castellà, em vaig oblidar de parlar l'ilocano i actualment no recordo algunes paraules, a vegades em renyen per no entendre algunes paraules en ilocano, perquè em parlen i jo no se què dir; jo responc en castellà als meus pares quan em parlen, i per això s’enfaden encara més.