Quan vaig anar acabant primària, vaig començar a descobrir un nou gènere musical, el k-pop. És com el pop però en coreà. Em va agradar molt la seva música, i també vaig començar a mirar sèries coreanes. La veritat és que les sèries d'allà són molt addictives, i he vist més de cent en total. Però hi havia un problema, i era que no m'agrada llegir els subtítols mentre estava mirant la sèrie al mateix temps, i vaig decidir aprendre l'idioma perquè fos més fàcil.
A les vacances de primer d'ESO, a l'estiu vaig tornar a anar a Filipines després de 7 anys sense anar-hi, quan vaig arribar a Filipines no sabia parlar tagal ni ilocano, aleshores vaig anar com a un ''col·legi'' de Filipines per aprendre'n.
Porto tota la meva vida aquí a Barcelona, però els meus pares són d'origen Filipí. Encara que els meus pares sempre m'han parlat en la seva llengua materna, que és el tagal (idioma principal de les Filipines) jo sempre acabava responent-los en castellà.
Recordo quan estudiava a India em costava escriure hindú i un dia a l’escola quan estava en la classe d’hindú, la professora em va arrencar el paper on estava escrivint només per escriure tort.
Normalment quan estic comprant al super i veig a una persona que jo cregui que parla català, li parlo en català. Però quan veig a algú que té l'aspecte de no parlar català, jo li parlo castellà.
L'hindi, la veritat no sé com l’he après, no sé si és perquè a Bangladesh es miren molt sèries, pel·lícules en hindi o perquè quan he vingut aquí i molta gent hi parlava l'hindi i l'urdú.
En aquell temps mirava moltes sèries en hindi i urdú, per això entenc aquestes llengües i les sé parlar, però no les sé escriure.