La meva llengua materna és el bangla perquè soc de Bangladesh. El bangla és un idioma que existia abans perquè el 1952 el govern del Pakistan va intentar imposar l'urdú com a llengua oficial, però els habitants de Bangladesh van lluitar perquè es reconegués el bengalí. Això va portar a la tragèdia de la mort de diversos manifestants al Moviment per la Llengua, que avui se celebra com el Dia Internacional de l'Idioma.
Però en el dia a dia se senten més llengües de les que un pensa: alguns són idiomes molt parlats com l’àrab, l'anglès, el xinès o el hindi, que són llengües molt importants al món. Però no només les llengües grans són les més importants sinó que les llengües menys parlades, com el lemerig o l'ainu, que provenen de pobles o països petits, han de ser protegides perquè no s'extingeixin.
Amb la família del meu pare parlo panjabi, però ells no saben cap llengua més mentre que la de la meva mare parla romanès per la mateixa raó, tot i que algunes paraules sí que les entenen.
Encara que sé més de 6 llengües, la meva llengua favorita és la meva llengua materna, que és el panjabi, i m'agrada parlar en la meva llengua materna més que en les altres.
En general, em sento molt afortunada de poder parlar sis llengües. Cada un dels idiomes té un significat molt especial per mi. Tot i que a vegades puc estar una mica confusa i canviar d’idioma segons la situació, crec que és una cosa que em fa única.
Malgrat no tenir el català com a llengua principal, en un futur voldria que la meva família el parlés, ja que és una llengua que té paraules molt boniques. I també m’agradaria aportar el meu granet de sorra per mantenir la llengua viva.
A mi m’agrada molt l’urdú, perquè sempre té un to de respecte i amabilitat, a més a més, m’encanten les poesies en panjabi i en urdú, em relaxen i donen un sentit diferent del meu cor. [...] Com diu l’Ani a casa seva: “Sikho or Sikhaoo!” (Aprèn i mostra).
Quan estic a casa, cada idioma l’utilitzo per a coses diferents; com per exemple quan parlo el català és perquè estic de bon humor, o quan parlo en panjabi amb els germans és per donar-los un senyal que estic enfadada.
Gràcies a la meva família i als meus amics he descobert que els idiomes són alguna cosa més que un llenguatge que ens ajuda a comunicar-nos entre nosaltres. Són una part de la nostra vida, la nostra cultura, una part de nosaltres.
Un punt a favor dels idiomes que parlo és que s'assemblen a altres llengües de països com per exemple el Pakistan o l'Afganistan i això fa que pugui relacionar-me amb gent d'altres parts de l'Àsia o d'Europa a part de l'Índia i Espanya.