L'urdú és la llengua que més utilitzo perquè em comunico amb la família, els altres idiomes els he après en l'escola. Em trobo bé i còmode parlant les llengües de català o castellà quan vulgui i la de l'urdú i panjabi és molt més còmode amb la família amics o cosins del mateix origen.
Si em trobo una persona que parla castellà o català com jo, prefereixo parlar-li en el seu idioma matern (si és que el sé parlar). Com bé va dir Nelson Mandela "If you talk to a man in a language he understands, that goes to his head. If you talk to him in his own language, that goes to his heart."
Quan anava a Pakistan de vacances parlava amb la família de la meva mare i em feien escriure en urdú, però jo volia saber anglès, castellà i català perquè amb la meva llengua materna no em sentia segura de qui soc.
Així mateix, el 2018 vaig venir a Barcelona. Vaig començar 5è, i vaig anar a l'aula d'acollida. Durant dos anys vaig aprendre a parlar en català. Per a mi el català és la llengua més bella de totes. Penso que sona molt suau quan algú el parla.
Moltes de les meves amigues se'n van anar a Anglaterra. Aleshores elles em parlaven en anglès i jo no entenia res. A partir d'aleshores m'interessa molt l'anglès.
Jo he viscut aproximadament dos o tres anys a l’Índia; allà, a l’escola, vaig perfeccionar el meu hindi, també a l’escola em van ensenyar una mica de sànscrit, una llengua de les més antigues del món que encara es parla. Els primers textos d’aquesta llengua daten aproximadament del cinc mil abans de crist, i es creu que pot ser que tingui influència en el llatí per la qual cosa pot tenir relació amb algunes llengües romàniques.
Al Pakistan es parlen moltes llengües, les bàsiques més parlades són: panjabi, pasxtu, sindhi, urdú que és la llengua nacional. Jo només entenc urdú. La meva família parla panjabi i les escoles parlen urdú. Jo puc parlar-los correctament.
Quan vaig acabar sisè de primària, pensava passar les vacances tranquil·la, però els meus pares em van apuntar a classes d’hindi. Ara el sé parlar perfectament, però no el sé ni llegir ni escriure. La professora era una amiga de la meva mare, així que les classes no van ser tan dolentes com em pensava. Em va costar molt aprendre a escriure’l, perquè era molt diferent, sobretot pel que fa a les lletres amb les que escrivim a l’escola: són uns palets que s’han d’unir perquè formin una lletra. Però al final va valdre la pena, ja que aquell mateix any vam anar a Índia i vaig ser capaç de llegir de tot quan anàvem a visitar llocs històrics. Ara sempre que veig a l’amiga de la mare sempre li dono les gràcies.
Jo parlo 11 llengües: bangla, sylheti, dhaka, nwakali, hindi, punjabi, urdú, nepalí, anglès i una mica de català i castellà. Puc parlar correctament bangla, sylheti, hindi i urdú. Puc comunicar-me bé en anglès, nepalí i panjabi.
Em dic Zaiba Rafikbhai i la procedència de la meva família és de l'Índia, en concret de la regió de Gujarat, que està situada al nord-oest d'Índia i té frontera amb el Pakistan. La meva llengua materna és el gujarati. I és que vaig néixer a Gujarat i vaig estar allà fins als nou anys. Tinc habilitats en parlar-lo i escoltar-lo, però em costa una mica escriure'l correctament. Hi ha 46 milions de persones que parlen gujarati i és la 23ª llengua més parlada del món. Tot i això, quan anava a l'escola aprenia l'anglès i l'hindi.