La meva llengua materna és el bengalí. A l'escola vaig començar a aprendre l'anglès quan tenia nou anys. Parlava l'anglès amb els meus cosins perquè no sabien parlar en bengalí. L'hindi i l'urdú els vaig aprendre mirant pel·lícules. El català i el castellà els he començat a aprendre quan vaig arribar a Catalunya
Personalment, m’agradaria conèixer la llengua Sànscrit, llengua considerada de les més antigues del món a causa dels seus escrits al Rigveda, (Aprox. 1500 aC), i textos sagrats de l’Índia, i la seva estructura perfeccionada coneguda com a sànscrit vèdic. El seu origen indoeuropeu i la seva complexa gramàtica sistematitzada per Panini o més conegut com ("El pare de la lingüística moderna’’).
Cada llengua forma part d’una cultura i això fa que sigui més important de mantenir, si només existís una llengua moltes tradicions es perdrien, com contes populars o cançons.
Jo sincerament no crec que el panjabi i el català tinguin el mateix reconeixement, però veritablement això depèn d’on estàs. Si estàs a l’Índia ningú sap què és el català, només el castellà. I a Espanya passa el mateix: la majoria de gent no sap què és el panjabi, només l’hindi (i no el diuen així, el diuen com “Indian” o alguna cosa així). En conclusió, per a mi, el panjabi no és una llengua, sinó la meva identitat. Per a mi, parlar moltes llengües no només és un talent, sinó també una oportunitat de poder comunicar-me amb la gent.
Normalment, utilitzo el castellà per a relacionar-me amb les persones de la meva edat i el català quan parlo amb persones adultes, en ocasions més formals o, fins i tot, quan estic involucrat en activitats culturals típiques de la cultura catalana com, per exemple, a la colla gegantera del barri de Sant Antoni o esdeveniments relacionats amb aquesta. [...] Segons la meva opinió, el català és una llengua minoritària i en perill d’extinció, mentre que el castellà és àmpliament utilitzat al territori. Hi existeix una desigualtat notable entre aquests dos idiomes, el castellà és molt més utilitzat que el català per la majoria de la població i, actualment, és molt més fàcil trobar algú al carrer que no parli català a algú que no parli castellà.
Pel que fa a la situació de les llengües que utilitzo, penso que no totes gaudeixen del mateix ús ni del mateix reconeixement. Com el català que és la llengua oficial de Catalunya, però per exemple, a internet o quan sortim amb amics, el català no es veu tant. En canvi, el castellà i l’anglès es fan servir molt més. Per això crec que és important cuidar la nostra llengua i parlar-la més perquè no desaparegui.
Cada llengua que puc entendre, llegir o parlar forma part de qui soc. És una de les qualitats de les quals em sento més orgullosa. Les llengües em permeten comunicar-me amb les persones que estimo, connectar amb cultures diferents i entendre millor el món. Sincerament, considero que és un privilegi poder relacionar-me amb persones d’arreu del món gràcies a les llengües.
La meva llengua materna és el bangla perquè soc de Bangladesh. El bangla és un idioma que existia abans perquè el 1952 el govern del Pakistan va intentar imposar l'urdú com a llengua oficial, però els habitants de Bangladesh van lluitar perquè es reconegués el bengalí. Això va portar a la tragèdia de la mort de diversos manifestants al Moviment per la Llengua, que avui se celebra com el Dia Internacional de l'Idioma.
Però en el dia a dia se senten més llengües de les que un pensa: alguns són idiomes molt parlats com l’àrab, l'anglès, el xinès o el hindi, que són llengües molt importants al món. Però no només les llengües grans són les més importants sinó que les llengües menys parlades, com el lemerig o l'ainu, que provenen de pobles o països petits, han de ser protegides perquè no s'extingeixin.
Amb la família del meu pare parlo panjabi, però ells no saben cap llengua més mentre que la de la meva mare parla romanès per la mateixa raó, tot i que algunes paraules sí que les entenen.