Soc de Pakistan, però en concret soc de Gujrat, per això la meva llengua materna és el panjabi. L'urdú és una llengua molt bonica i també la parlo amb les amigues, per això tinc una connexió amb l’urdú i també m’agraden les seves lletres com s’escriuen.
Quan estic a casa, cada idioma l’utilitzo per a coses diferents; com per exemple quan parlo el català és perquè estic de bon humor, o quan parlo en panjabi amb els germans és per donar-los un senyal que estic enfadada.
Ara, a l'institut, com faig una altra optativa, no puc aprendre cap altre idioma en aquest mateix lloc, però potser a quart d'ESO faci llatí, perquè, com diu el Francesc, el meu professor de castellà, els que estudien llatí són més alts, més bonics, més llestos i moltes coses més.
El que crec que destaca més és la importància sentimental o íntima que em transmet cada llengua.
El meu avi va viatjar a Turquia, Aràbia Saudita i Alemanya amb el seu fill gran. El meu avi i el meu tiet parlen àrab i turc. Els meus pares van fer un esforç perquè jo no deixi de parlar urdu ni anglès.