També penso que seria positiu poder practicar més el català en el meu dia a dia, especialment amb els amics i en altres situacions fora de l’escola, ja que és una llengua molt present al meu entorn i forma part de la realitat cultural del lloc on visc, tot i que considero que cada vegada es parla menys; utilitzar-lo amb més freqüència m’ajudaria a millorar la meva fluïdesa i a sentir-me encara més segur quan el faig servir.
El meu pare em va ensenyar el turc i ell, a més del seu idioma matern, el turc, també parla tres idiomes més: l'alemany, el castella i l'anglès. Pel que fa a la meva mare, ella em va ensenyar el finès. A més, quan la meva germana gran encara no havia nascut, ma mare va estudiar filologia àrab i per això sap parlar l'àrab. A la facultat va conèixer una companya que es diu Najat El Hachmi i que avui és una escriptora molt famosa.
Soc de Pakistan, però en concret soc de Gujrat, per això la meva llengua materna és el panjabi. L'urdú és una llengua molt bonica i també la parlo amb les amigues, per això tinc una connexió amb l’urdú i també m’agraden les seves lletres com s’escriuen.
Quan estic a casa, cada idioma l’utilitzo per a coses diferents; com per exemple quan parlo el català és perquè estic de bon humor, o quan parlo en panjabi amb els germans és per donar-los un senyal que estic enfadada.
Ara, a l'institut, com faig una altra optativa, no puc aprendre cap altre idioma en aquest mateix lloc, però potser a quart d'ESO faci llatí, perquè, com diu el Francesc, el meu professor de castellà, els que estudien llatí són més alts, més bonics, més llestos i moltes coses més.
El que crec que destaca més és la importància sentimental o íntima que em transmet cada llengua.
El meu avi va viatjar a Turquia, Aràbia Saudita i Alemanya amb el seu fill gran. El meu avi i el meu tiet parlen àrab i turc. Els meus pares van fer un esforç perquè jo no deixi de parlar urdu ni anglès.