Quan tenia quatre anys la meva mare pensava que seria bona idea enviar-me al Marroc durant quatre mesos per poder aprendre millor i més ràpid l’àrab, així que hi vaig anar i el vaig millorar. Tot i això, quan vaig arribar a Barcelona no recordava el castellà i el català. Això em va estar atabalant durant molt de temps perquè tot i que dominava perfectament el castellà em vaig acostumar a parlar en àrab i barrejava les dues llengües.
La meva mare és andalusa, ella va néixer a Granada, d'on és tota la seva família, i per tant parlen en andalús. Moltes vegades els andalusos es "mengen" les lletres finals de les paraules. A part d'aquesta diferència, hi ha paraules que són totalment diferents com és el cas de "sape", que ho interpreten com a gat.
Aprendre el castellà i el català tan jove no em va costar gaire i els parlo com una persona nativa de Barcelona. Tot i parlar molt bé el català i el castellà, la llengua amb la qual em sento més còmoda per parlar i llegir és el francès, però per escriure em sento més còmode en català o en castellà, ja que en marxar tan jove de Bèlgica, no vaig aprendre a escriure correctament el francès.
Les meves cosines, a Galícia, poden parlar gallec, i el seu espanyol és diferent en pronunciació, no en vocabulari. El meu oncle, el de Castella i Lleó, sap parlar una miqueta de lleonès antic, i una curiositat és que a les mandarines ell les anomena "mondarinas".
La raó per la qual parlo català és molt simple: per l'escola. Però això no significa que sempre l'hagi parlat amb normalitat. A la meva escola la majoria de classes es fan en català, però amb els meus amics i a classe jo parlava en castellà, cosa que em va complicar moltíssim que parlés fluidament en català quan vaig entrar a l'ESO, perquè quan vaig arribar no podia dir més de dues paraules seguides en català sense fer un gran esforç.
aig néixer als Estats Units, a Houston, Texas, i vaig viure a Austin des dels dos fins als onze anys. De petit, en cap moment vaig pensar que en el futur aprendria més idiomes, però quan vaig començar cinquè de primària, la meva mare em va dir que aniríem a viure a Barcelona.
Per part de mare, són del Bierzo i parlen també gallec i berciano, els quals puc entendre, ja que són molt similars, però no els parlo molt. N’he après una mica perquè tinc amics que el parlen, ja que passo gran part de l'estiu en un poble del Bierzo.
Des de petit la meva mare sempre ha estat insistent que aprengui a parlar una mica almenys el bengalí per comunicar-me amb la família. El català, el castellà els vaig aprendre aquí a l'escola i el francès el vaig començar a parlar també a l'escola a 5è i 6è de primària i des de llavors em vaig sentir atret per la música d'aquell idioma.
L'altre germà de la meva mare va decidir que volia anar a viure a un altre país, en va visitar molts, però es va quedar a Indonèsia. Allà, va aprendre indonesi i va ser professor de batxillerat internacional. Un any el vam anar a veure, vaig intentar aprendre’n una mica, però només vaig aprendre unes paraules i els números de l'1 al 10, però ja no me'n recordo.
Quan anava a Pakistan de vacances parlava amb la família de la meva mare i em feien escriure en urdú, però jo volia saber anglès, castellà i català perquè amb la meva llengua materna no em sentia segura de qui soc.