La meva família per part de la meva mare és polonesa i per part del meu pare és de Bulgària. La meva mare em parlava en polonès des de petit i encara ho fa, com a resultat ara sé parlar en polonès. En canvi, el meu pare va parar de parlar-me en búlgar quan tenia tres anys, i per això ara no sé parlar en aquest idioma.
El meu avi, José, és gallec, i la meva àvia, Montserrat, és catalana. La unió d'aquestes dues cultures ha estat una part molt important de la meva història familiar. D'altra banda, la meva altra àvia, Carmen, és sevillana, i el meu avi, Paco, és de Màlaga.
Gràcies a la meva família i als meus amics he descobert que els idiomes són alguna cosa més que un llenguatge que ens ajuda a comunicar-nos entre nosaltres. Són una part de la nostra vida, la nostra cultura, una part de nosaltres.
L'anglès és una llengua que em costa més perquè no la practico tant, intento introduir-lo més al meu dia dia veient alguna sèrie sobretot pel·lícules, des de fa poc m’he acostumat a veure tot en versió original i com la majoria de pel·lícules que veig son d’origen americà estic millorant molt la llengua anglesa.
Amb el català és confús perquè la meva mare és de Lleida i el meu pare de l'Ebre aleshores a casa parlo català amb un accent diferent del qual parlo a les botigues, professors o inclús alguns amics. El castellà el parlo sobretot amb amics o a botigues grans com el Mercadona, Dia, etc.
El meu pare va venir a Barcelona l'any 2007 i va aprendre català per la meva mare, dos anys després vaig néixer jo. El meu germà i jo ens hem criat en català llavors podria dir que la meva primera llengua és el català. Quan era petita també vaig aprendre castellà perquè si no no hagués pogut comunicar-me amb els meus avis de Sevilla.
Quan vaig entrar a l’institut vaig escollir l’alemany, i ara sé la gran part de les coses bàsiques de la llengua alemanya i sé comunicar-me bastant en el més bàsic i cada any aprenc coses noves en alemany.
Els meus pares són de les Filipines i per aquest motiu des de petita m’han estat parlant en ilocano i així el vaig començar a parlar. Als tres anys vaig entrar a l’escola i allí és on vaig descobrir dos idiomes nous: el castellà i el català. Cada vegada parlava més en aquestes dues llengües i com a conseqüència m’oblidava a poc a poc de la meva llengua materna.
En aquesta vida odio moltes coses, però una de les que més detesto és quan vaig a qualsevol lloc o establiment amb persones que són catalanoparlants que, entre ells, parlen en aquesta llengua i que quan em veuen entrar canvien de català a castellà prejutjant-me. Pensen que no sé parlar català només pel meu aspecte i això em fa molta ràbia i, a part, quan els hi parlo em diuen “per no ser d’aquí parles molt bé el català, felicitats”.
Un punt a favor dels idiomes que parlo és que s'assemblen a altres llengües de països com per exemple el Pakistan o l'Afganistan i això fa que pugui relacionar-me amb gent d'altres parts de l'Àsia o d'Europa a part de l'Índia i Espanya.