Hola, em dic Zohaib sóc del Pakistan però visc a Barcelona; tinc setze anys. Quan tenia 7 anys vaig venir a viure aquí, no sabia on anava, quan vaig veure el meu pare, em va recordar el que em deia la meva mare que sempre, em deia: “el teu pare és a Barcelona”. Estava molt content perquè feia anys que no veia el meu pare però també estava trist perquè vaig deixar els meus amics, cosins…
Va ser molt difícil deixar el meu país i venir a un altre, el principi va ser molt difícil però ho intentava i a poc a poc ja em vaig acostumar a viure a Barcelona. Quan vaig tenir 8 anys vaig a anar a una escola (Milà i Fontanals), ningú em parlava però igualment vaig esperar perquè sempre la meva mare em deia si esperes, algun dia tendras tot i pensant això a poc a poc vaig tenir amics i vaig aprendre a parlar català.
El primer amic que vaig tenir es deia Areeb, era molt bona persona i m’ajudava, també era del meu país, ell no va estar molt de temps amb mi, perquè se’n va anar a Anglaterra i em vaig quedar sol. Un dia estava fent classe de música, estava sol i la professora va parlar amb els altres alumnes, i els va dir: “per què no parleu amb el Zohaib, tots sou iguals”. Va parlar amb ells i des d’aquell moment alguns companys ja van parlar amb mi i així vaig tenir més amics.
Quan vaig arribar a l’institut, durant el primer any vaig tenir molts problemes amb altres companys, i vaig repetir el curs. Ara em sento molt malament si tinc problemes amb altres companys, i sempre desitjo no tenir més problemes amb els altres, m’agrada estar content i anar bé tot el curs que em queda. Ara estic a 3r d’ESO, és una mica difícil perquè hi ha noves assignatures i em costa, però el meu company Aaiman, sempre m’ajuda.
M’ajuda moltes vegades quan no entenc les coses bé i ell, m’explica allò que no entenc i estic molt content ja que de moment, el curs em va molt bé, i vull que sempre vagi així.