Em dic Wahidul, tinc 14 anys i vaig a l’Escola Pia. Vaig néixer a Bangladesh, però fa anys que visc a Catalunya, i això ha fet que la meva vida estigui plena de llengües molt diferents. Quan penso en les llengües que parlo, les que entenc i les que m’agradaria aprendre, em faig compte que cada una forma part de qui sóc i explica una part de la meva història.
La meva llengua materna és el bengalí, la llengua del meu país, la que parla la meva família i la que sento quan parlo amb els meus parents o escolto música de Bangladesh. Tot i això, hi ha una cosa curiosa: el parlo, però no el sé llegir ni escriure. A vegades em fa una mica de pena, perquè és la llengua dels meus orígens i m’agradaria saber-la dominar completament. Potser algun dia m’hi posaré seriosament, perquè crec que és important no perdre les arrels.
Com que visc a Catalunya, també parlo català i castellà. El català és la llengua de l’escola i de molts amics, i forma part del meu dia a dia. El castellà també és molt present, tant al carrer com als mitjans de comunicació. Gràcies a viure aquí, he pogut créixer amb aquestes dues llengües, i això em fa sentir part de més d’un lloc al mateix temps.
L’anglès també és molt important per a mi. El vaig aprendre de petit, mirant la televisió i consumint contingut en anglès. Sense adonar-me’n gaire, vaig començar a entendre’l i parlar-lo. Això m’ha ajudat molt, perquè l’anglès és una llengua internacional que obre moltes portes: videojocs, internet, pel·lícules, informació… Avui dia és gairebé imprescindible.
Sé llegir l’àrab, perquè soc musulmà i llegeixo l’Alcorà. Encara que no sempre entengui tot el significat, puc llegir-lo correctament, i això és important per a mi des del punt de vista religiós i cultural. Entenc una mica l’urdú, ja que s’assembla bastant al bengalí en alguns aspectes. No el parlo amb fluïdesa, però quan l’escolto puc captar algunes paraules i idees.
Hi ha altres “llenguatges” que formen part de la meva vida, encara que no siguin llengües tradicionals. Per exemple, entenc una mica de Python, perquè el feia servir per crear o modificar coses en jocs com Roblox. La programació també és una manera de comunicar-se, però amb ordinadors. Has de donar instruccions clares i ben escrites, o si no, no funcionen. Això m’ha ensenyat a ser més precís i a pensar de manera lògica. Sé dir SOS en codi Morse, i entenc les lletres musicals, que són una altra forma universal de llenguatge.
La música, igual que les llengües, connecta persones de diferents cultures. De cara al futur, tinc nous objectius. M’agradaria aprendre àrab marroquí per poder socialitzar millor amb els meus amics del Marroc. Crec que quan parles la llengua d’algú, la relació canvia: hi ha més confiança, més proximitat i més respecte. També m’agradaria aprendre francès o alemany, perquè algun dia voldria visitar França o Alemanya i poder comunicar-me amb la gent d’allà. Viatjar és molt més enriquidor quan entens la llengua del país.
En definitiva, les llengües són una part molt important de la meva vida. No només serveixen per comunicar-se, també defineixen qui som i d’on venim. Parlar diverses llengües em fa sentir afortunat, perquè puc entendre diferents cultures i maneres de pensar. Al mateix temps, sé que encara em queda molt per aprendre. Però això és el que m’agrada: cada nova llengua és una nova oportunitat per créixer, conèixer persones i obrir la ment al món.