Hola, sóc la Jana, una noia catalana amb pares catalans de Barcelona. Així i tot, els meus pares fa disset anys que tenen una casa a Casserres, al Berguedà.
Al poble hi tinc més que algun amic i quan quedo amb ells sempre surt el tema que sóc una pixapí, per l’accent tan obert i tan barceloní que tinc. Ells tenen un accent molt més tancat i fan servir paraules sense ser castellanismes (tenen l’accent del berguedà).
Però… què és un pixapí? Doncs és una forma burleta per referir-se als barcelonins, per la forma en què parlem (l’accent és molt més obert i s’assembla més al castellà). De fet, els meus amics diuen que només parlo amb la A.
Quan estic amb la colla del poble, en qualsevol moment, tan sols que digui una paraula molt oberta o algun castellanisme em diuen pixapí. A mi al començament em feia enfadar moltíssim, però ara ja m’he acostumat al fet que si dic “és que” en comptes de “esca” (amb la a neutra) o “pues” en comptes de “doncs” em diran alguna cosa (probablement pixapí).
De tant que m’ho diuen ho he acabat acceptant i no n’estic avergonyida, considero que és una manera de parlar, igual que ells parlen amb aquell accent tan tancat.