Em dic Charynz i soc de les Filipines, però vaig néixer aquí a Barcelona. Com vinc d’una família immigrant podeu deduir que parlo més d’un idioma, que són el castellà, que és la llengua que utilitzo al meu dia a dia; el català, que per ser sincer no el faig servir gaire fora de l’institut, ja que no tinc molts amics que el parlin; l’anglès, que vaig aprendre’l de petit i perquè el meu aviastre és escocès i em parlava sempre en anglès, perquè no va aprendre mai castellà. I per acabar, la meva llengua materna, el tagal. El tagal l’acostumo a utilitzar a casa o amb els amics i, honestament, no el sé parlar massa bé.
El castellà, per lògica, va ser la primera llengua que vaig aprendre. Per això l’uso des que soc petit i és l’idioma que més uso al meu dia a dia. La veritat és que no em va costar parlar-lo, ja que els meus pares em parlaven en castellà.
Amb el català, em passa el mateix. El parlo des de petit. A P3 als professors els agradava parlar amb mi, perquè els parlava en català i conversava amb ells en català. Fins ara puc parlar en català i tenir una conversa amb algú, tot i que em confongui i digui castellanades. Però si soc sincer, fora de l’institut el parlo poc, però molt poc. Ja que hi ha poca gent que conegui a fora de l’institut que parli català.
L’anglès el parlo fluid perquè com diu ma la meva mare: “portes l’anglès a la sang!” i jo crec que té raó, perquè la mare de la meva mare era professora d’anglès, i la meva mare va estudiar per ser professora d’anglès. I la mare del meu pare es va casar amb un home escocès que només parlava anglès amb la meva família. I ara que penso: només em sé l’abecedari en anglès!
I finalment però no menys important, la meva llengua materna: el tagal. El parlo a casa amb els meus pares o amb els amics. Sent honest, el parlo malament, ja que em costa formar frases moltes vegades, però puc construir frases bàsiques. Tota la meva família el parla, però també els seus dialectes, com la meva mare el cebuà i el meu pare el llongo, i per això se’m fa una mica més difícil comunicar-me en tagal, perquè barrejo paraules en llongo o cebuà i se’m queden mirant rar.
En general, jo crec que quatre idiomes són bastants. Jo sé que hi ha gent que parla un munt d’idiomes més, però estic satisfet i feliç amb els que sé.