Em dic Nina i tinc 14 anys. Actualment faig 3r d’ESO. Des que era petita, les llengües han estat una part molt important de la meva vida, encara que abans no hi pensava gaire. Ara m’adono que no només serveixen per comunicar-nos, sinó que també formen part de la nostra identitat i de la manera com ens relacionem amb els altres.
La meva llengua materna és el català. És la llengua que parlo a casa amb la meva mare, el meu pare i els meus dos germans, i també amb la meva tieta, el meu tiet, la meva cosina i la meva àvia per part de mare. El català és la llengua dels moments familiars, dels dinars, de les bromes i de les converses importants. És la llengua amb què vaig aprendre a parlar i amb què he crescut. Per això, per a mi, té un valor especial i sentimental.
A l’escola, la majoria de classes també les fem en català, així que és la llengua que utilitzo per estudiar, fer treballs i parlar amb els professors. Em sento còmoda utilitzant-la en l’àmbit acadèmic. Des que vaig començar l’escola també estudio anglès. No és una llengua que parli cada dia, però està molt present a la meva vida, sobretot a través de la música.
Encara que a les xarxes socials miro continguts en castellà, moltes cançons que escolto són en català i en anglès, i això fa que l’entengui cada vegada millor.
Amb els meus amics normalment parlo castellà. És la llengua que surt de manera natural quan estem junts. Tot i això, amb el meu millor amic parlo català, i m’agrada perquè sento que puc ser jo mateixa d’una altra manera. A vegades també barregem català i castellà sense adonar-nos-en, i crec que això és molt habitual entre els joves d’avui en dia. És com si les llengües convisquessin dins nostre.
La variant de català que parlo és el català de Barcelona. Tot i ser la meva llengua materna, no crec que tingui el mateix reconeixement que el castellà. El castellà és la llengua oficial d’Espanya i és coneguda arreu del món. En canvi, el català, encara que té molta història i milions de parlants, depèn d’una comunitat autònoma i no sempre té la mateixa presència en alguns àmbits, com internet o certs mitjans. Jo crec que el català s’està perdent una mica, perquè moltes persones prefereixen parlar en castellà, fins i tot quan saben català. Això em fa pensar que, si no el cuidem, podria anar perdent força amb el temps.
Al meu entorn també escolto moltes altres llengües, com el tagal, l’urdú, l’àrab i l’anglès, tant a l’escola com al barri. Això em fa adonar que vivim en una societat molt diversa. Personalment, crec que la diversitat lingüística és una riquesa, perquè cada llengua és una manera diferent d’expressar sentiments, idees i tradicions. No crec que s’hagi d’evitar; al contrari, penso que s’ha de protegir i respectar.
Si hagués d’associar cada llengua amb un sentiment, el català seria alegria i amor. És la llengua que relaciono amb la família, la confiança i els records d’infància. El castellà, en canvi, el relaciono més amb la rutina del dia a dia amb els amics i amb una part més social de la meva vida. Tot i això, les dues formen part de mi i no podria imaginar la meva vida sense cap d’elles.
En conclusió, les llengües no són només paraules. Són records, emocions i connexions amb les persones que ens envolten. Espero poder seguir parlant català tota la vida i que cada vegada el pugui utilitzar amb més gent, sense haver de canviar automàticament de llengua. També m’agradaria continuar millorant el meu anglès per poder comunicar-me amb persones d’altres països. Crec que totes les llengües mereixen respecte, però especialment aquelles que necessiten més suport per continuar vives. Per a mi, el català no és només una llengua: és una part de qui soc.