Em dic Cristina i tinc catorze anys. Parlo castellà, català, anglès, tagàlog i ilocano. Ja que tota la meva família ve de les Filipines.
Des de petita parlava molt bé el castellà i el català, els meus pares em parlaven en ilocano i jo els entenia, però no el podia parlar, no em sortien les paraules. A set anys vaig viatjar a Filipines amb la meva mare al seu poble. Al principi em va costar poder comunicar-me perquè jo no parlava l’ilocano i el tagàlog. Després d’unes setmanes vaig poder parlar tagàlog i em vaig poder comunicar amb els meus cosins i amics. Vaig estar molt feliç i pensava que no necessitava parlar l’ilocano, ja estava bé en poder entendre’l.
Van passar els anys i als 12 vaig anar un altre cop a les Filipines, aleshores ja parlava molt bé el tagàlog i en arribar al poble molta gent li preguntava a la meva mare si parlava tagàlog i ilocano. I la meva mare deia: -Sap parlar en tagàlog, però l’ilocano no, només l’entén-. Jo em vaig cansar d’escoltar això i vaig decidir que començaria a parlar-lo. En intentar parlar-lo em confonia sovint, perquè em costava pronunciar-lo, pensava que l’ilocano tenia moltes “g”. Al cap de 3 mesos només podia dir “Tinc gana, no ho sé, no vull i vaig a dormir.”
Ara ja sé parlar una miqueta millor l’ilocano. Sí algú em pregunta alguna cosa en ilocano li podré respondre correctament.
Jo vull aprendre a parlar italià perquè penso que és fàcil d’aprendre i també vull aprendre “baybayin”, més concretament l’escriptura. El vull aprendre perquè penso que és molt interessant i que aniria bé si a Filipines escriurien d’aquella manera.
El baybayin és la llengua antiga que es parlava a les Filipines i es va deixar de parlar quan els espanyols van arribar a Filipines.